Si haguessis d’apostar per quina de les dues opcions resistirà més el pas dels anys, quina triaries?
➡️ El Minecraft o el pedra, paper, tisora?
➡️ Un llibre d’Irene Solà o de Mercè Rodoreda?
➡️ L’ateisme o la fe?
➡️ Un llibre digital o físic?
Totes les opcions existeixen i conviuen. Que una sigui millor que l’altra ja és qüestió de gustos.
Sense entrar en quina opció m’agrada més, jo votaria sens dubte per les segones opcions, perquè juguen amb un avantatge: han sobreviscut al llarg de més anys, dècades o segles.
L’efecte Lindy diu que si alguna cosa (tecnologia, idea, obra, tècnica, llenguatge…) ha aguantat molts anys, és més probable que en resisteixi molts més, perquè ha demostrat seguir sent rellevant.
És a dir, que si vas a una llibreria i no saps quin llibre triar, ves als clàssics. Si han arribat fins aquí i la gent els compra, encara són vigents.
En canvi, la novetat d’avui en un any pot quedar obsoleta.
El teatre morirà 💀
Quantes vegades ho has sentit, això? I qui diu teatre diu dansa, circ, música en viu…
Ha mort cap d’aquestes disciplines? NO.
Ho faran?…
Ara pensa en quanta gent va dir que la televisió mataria la ràdio.
Els anys han demostrat que no només no ha passat, sinó que el mitjà sonor té molta millor salut, prestigi i llibertat que no pas el televisiu.
Fent cas a l’efecte Lindy, apostaria abans pel teatre que pel cinema o la TV.
És una qüestió de números:
Quan fa que existeixen el cine i la TV? Poc més de cent anys.
El teatre? Vint-i-sis segles! Més de dos fucking mil·lenis i mig!!! Un art que ha resistit tantíssim és gairebé impossible que desapareixi.
Perquè és essencial i el tenim a l’ADN.
Que sí.
Que la gent no hi va tant. Que és més difícil guanyar-s’hi la vida. Potser… el que sigui.
Però el teatre és un art molt més madur i sofisticat que l’audiovisual, encara que ens sembli el contrari.
I si t’avorreixes al teatre és perquè no has buscat prou.
Un element clau: la imaginació
L’audiovisual necessita completar tot el quadre amb elements concrets, creïbles. Al teatre no li cal, perquè ho completa l’espectador.
És un art molt més essencial:
-
Un espai (qualsevol)
-
Algú fent alguna cosa.
-
Algú mirant.
Fixa’t com, per a innovar, la ficció audiovisual sempre s’ha apropat al teatre.
trencant la quarta paret
Fleabag (2016-2019)
creant espais més abstractes
Dogville (2003)
no fent talls (pla seqüència)
La soga (1948)
A prova d’IA
Comença l’era de les IA.
Escriuen poemes, generen imatges i vídeo, componen cançons.
D’aquí un any escriuran llibres sencers, generaran pel·lícules i compondran simfonies.
La sensació compartida és una perfecta mescla de fascinació i terror.
La meva teoria és que el teatre…
Gir dramàtic: l’art no mor, però sagna
Hi ha un però: l’efecte Lindy no és infal·lible.
El bestiar servia per a fer les feines del camp, però la tecnologia agrària i els tractors van canviar el paradigma per a sempre.
Un monument pot existir des dels etruscos, però si un avió hi tira una bomba, ciao monument.
Ni Lindy ni Landa.
Així que res no assegura res.
Al teatre li cal seguir reinventant-se, recollir els pols de la societat, buscar la manera de crear nous públics.
Ha de ser divers, irreverent, divertit, tràgic.
I si no ho aconsegueix, agonitzarà. Però la bèstia no mor, només sagna.
Perquè mentre hi hagi una oficinista imitant el seu cap davant dels companys,
un xiquet creient que és Batman i ensenyant-ho als seus pares,
algú explicant una història posant-se a la pell dels personatges
hi haurà teatre.