He començat a escriure molts de vots i cap m’ha acabat de convèncer.

A la primera versió et deia que t’havia escrit unes paraules molt personals i íntimes i acte seguit anava llegint i es descobria que l’únic que havia fet era omplir els buits d’una plantilla que m’havia descarregat d’una pàgina que es deia misvotosnupciales.com; l’aposta era segura, m’hagués guanyat el públic i tothom s’hagués relaxat, amb aquell riure que explota quan l’atmosfera és massa intensa o solemne. Tot i així, em semblava una solució poc elegant per a l’ocasió, i tampoc volia ser massa frívol ni vendre’m per quatre riures fàcils.

Així que vaig descartar-ho. Després, per a compensar, em vaig posar poètic: que si el fred i la calor, el nord i el sud, la muntanya i el mar… Poesia suada, casposa i barata. Em van començar a entrar glopades i ho vaig parar en sec. No hi ha res pitjor que ser un Martí i Pol de marca blanca.

Llavors vaig seguir explorant els contrastos anant una mica més enllà, i he de confessar que vaig trobar un fil que em feia gràcia: que érem meitat moros i cristians, i que els orientals Medina i Anguera havien de conviure en pau amb els cavallers castellans Díaz i Martínez. Clarament, la idea era més bona al cap que dita en veu alta.

Vaig tornar al plantejament bàsic: eren uns vots nupcials. Així que vaig posar-m’hi: Jo, David Anguera, juro acompanyar-te en la salut i la malaltia, la tristesa i l’alegria, la riquesa (t’imagines?) i la pobresa, la proximitat i la distància, la confiança i el desassossec, la serenor i la ressaca… en fi, tot això. Però com a estructura es gastava de seguida, i també ho vaig deixar córrer.

I després de donar-hi voltes, vaig pensar que la solució era explicar este intent impossible de buscar les paraules a una cosa tan misteriosa com l’amor, i em quedaven uns vots diferents, enginyosos al principi però amb un toc profund al final. I aquí, precisament aquí, vaig notar el parany. Havia caigut de quatre potes. De cop ho vaig entendre tot.

I vaig ser víctima del temps que m’ha tocat viure: tot un seguit d’intents sense desenllaç, per no comprometre’s amb una idea i anar a fons, per no voler-te casar amb res. I així ets una persona molt original explicant irònicament els intents fallits, tots els camins que no han conduït a res. Quan, en realitat, no és una cosa gens original, aquest tipus de discurs que es va construint a si mateix ja està tan gastat com el mar i la muntanya i el sol i la lluna.

Tot és fugir d’estudi. Perquè mos costa, perquè em costa anar a fons amb una idea. Per què és això? Perquè no hem de perdre mai de vista que res és per a sempre, i tot ho carreguem de peròs i d’asteriscs. Això és fer-se adult. Que sí, que mos casem, però que l’amor se’n va i no és per a tota la vida. Que els amics són meravellosos però potser en podries tindre de millors, més atents, més famosos; o potser algun dia, els que tens, et fallaran. Que la feina que t’agrada t’absorbirà i no podràs desenvolupar-te com a persona lliure que ho pot fer tot a cada moment. Qualsevol intent de color acaba tenint taques grises. Per la mateixa raó, no val la pena nàixer si al final tots acabarem morint.

I no, vull fugir d’això. Vull dir-te, i prometre, que t’estimaré sempre perquè ets la millor persona que he conegut mai. Perquè en més de deu anys no m’has fallat ni una vegada, m’has ajudat, m’has acompanyat, m’has fet riure, m’has donat escalfor. Hem creat una llar amb les millors amistats possibles i amb unes famílies que no ens les mereixem. I dos gossets adorables. Així que, Xuel, gràcies per tot. I ara una veu minúscula, aguda, punxeguda, afirma: “però com pots dir això? quantes dones passen per davant teu cada dia? qualsevol podria estar davant teu ara mateix escoltant els teus vots! i si no haguesses anat a la festa on us vau conèixer? i si no haguessis entrat a l’Institut del Teatre? i si hagués existit Tinder i haguesses fet match amb una altra persona? i amb una altra? i una altra? això de creure que qui tens davant és la “persona de la teva vida” és de gent poc madura, o ingènua, o amb poca personalitat. El més probable és que et divorciaràs i veuràs els vídeos i les fotos que t’estan fent i pensaràs, fixa’t, quines paraules tan boniques, tan carregades de bones intencions, i mira’t ara.” Llavors jo agafaré la veueta cínica millenial postmoderna i li diré: “prometre amor etern” és tot el contrari de la ingenuïtat. És capturar un moment autèntic, de pura vida, és apostar per una idea i materialitzar-la fins al final. És escriure una història de veritat i no quedar-se amb trossos de superfície, patint perquè res és per a sempre.

Vull compartir la meua vida en tu per a sempre. T’estimo, Xu.