Una boda és, potser, el ritual més odiós que encara arrosseguem. Lluny de desaparèixer, es manté amb una força sorprenent. La mort del romanticisme feia preveure que es convertiria en una tradició caduca en poc temps, però oblidàvem que hi ha una força universal que no pot ser enderrocada fàcilment: la d’estrendre les ales com un paó davant dels pobres colomins. No és un cant a la vida i a l’amor, ni tampoc la joia de reunir-se amb família i amics. És un , és un “mireu el que he aconseguit”, és una victòria social. Tot patrocinat pels ronyons dels convidats, que accepten amb un somriure ser les víctimes d’aquest atracament. La saleta fa olor de roses i la calor és temperada, però no m’abandona el regust de vòmit. Sento la meva mare amb el mòbil parlant a crits amb la wedding planner, mentre jo repasso mentalment els motius pels que avui seré la muller -quina paraula tan repel·lent- de Martí Querol. M’observa la imatge del mirall, una jo impecable, ben pentinada i maquillada, vestida de princesa, en poques paraules, una preciositat, que em retorna la mirada que jo li envio, la de mort en vida.