ex6_caixesxineses_v2

En el mateix moment que Francesca Layret i Güell, filla de Josep Antoni Layret i Romaní i Elvira Güell i Martines -aquest últim cognom, resultat d’una aventura del seu avi amb una bibliotecària, era l’única taca d’humilitat vergonyant a la nissaga, que ni la matussera catalanització no va poder esborrar-, va entonar el sí vull, sentí la melodia d’una gramola llunyana, i no pas les últimes paraules del bisbe Xurigueres, qui per a ella només movia els llavis amb parsimònia i amb una cadència que es confonia graciosament amb la lletra de la melodia que ressonava al seu cap, “Cada vez que sopla el viento se lleva una flor”; i la Francesca hagués rigut, si no fos perquè tampoc no mirava pas on havia de mirar, sinó a la creu penjada, i pensava, quina creu tan gran, Déu meu, que hem d’arrossegar, i va notar als llavis una presència estranya, humida. Eren, com va intuir pels aplaudiments, uns altres llavis, que provenien del mateix que li sostenia les mans i que acabava de rebre el títol de marit i que, per les lleis humanes i divines, però sobretot humanes, l’havien convertia a ella en muller fins que la mort els separés, “Cada vez que sopla el viento se lleva una flor”, no parava de cantar, potser en veu alta, ningú no ho podia jurar, perquè el cor va reaparèixer acompanyant la sortida amb la marxa de Lohengrin, un clàssic, caprici del seu sogre, membre de l’Associació Wagneriana, mentre tothom passava al seu costat amb abraçades a ella i encaixades i copets a l’esquena a ell, “Zierde der Jugend, schreite voran!” clamava el cor, i ella sentia com les galtes se li glaçaven a cops d’impostura i tota ella era una flor pansida que el vent s’enduia, a poc a poc, sense que ningú, ni ella mateixa, no ho pogués evitar.