Exercici 8 - No hi veig

Posi’m el número deu. Clean Max Power? Aquest, sí, el de dotze euros. Un dia és un dia. Posi’s aquí, sisplau, em diu. Maniobro per tal de fer coincidir les rodes de davant amb les cintes mecàniques. Apujo finestreta. Sobretot, no posi el fre de mà, deixi anar el volant i no pari el motor. Com si no ho sabés. Em recol·loco al seient, apago la ràdio i tanco els ulls. Primer, una passada ràpida amb la mànega. Impacte d’aigua contra el parabrisa, olors de sabó industrial, de jardí de piscina d’hotel, de dentífric. Vibració lleu. El so, com de salt d’aigua, em transporta a terres amazòniques. Petit sotrac; evito la temptació d’obrir els ulls per a no trencar la màgia. Grinyol mecànic de la cinta que em fa avançar, mentre la nota greu en pedal -pedal musical- del motor dona la base a totes les melodies i patrons percutius que m’envolten. Ni els somnis més humits de John Cage haguessin concebut tanta perfecció sonora. Sense metrònom ni batuta, la maquinària em regala una interpretació impecable. Primer, un estímul estereofònic: les dutxes laterals llencen a banda i banda del vehicle el líquid que desincrusta i que regalima per la carrosseria com si em brollés de les orelles. La temperatura baixa, els porus se m’obren. La saliva es multiplica amb el regust de clorofil·la i de metall. M’empresona una capa espessa de sabó, i aquest embolcall desdibuixa completament els sons, les olors i qualsevol sensació del món exterior. Estic atrapat. Canvi brusc, arriba la claror. Les notes humides donen pas a l’ostinato de l’assecadora, que repassa tots els racons, de davant al darrere i del darrere al davant, com una mà calenta que em recorre el llom, com una mare que guareix i dona escalfor. El ferro i l’alumini es fan carn i tot jo m’estremeixo com la bestiola que finalment troba un lloc on sentir-se fora de perill. Una mmmmmm que em bressola. Silenci. Els llimbs, el no-res. Voldria quedar-me eternament en aquest impàs, en aquest estat d’ingravidesa. Però la vida segueix i arriben els focs artificals: sento com es apareixen triomfals uns aspersors que coronen la feina amb una mussolina d’abrillantador. No em cal baixar la finestreta per sentir a la pell la sensació refrescant de la victòria, l’olor del retorn amb l’elixir. Una llum traïdora em travessa les parpelles. Les extremitats es resisteixen a recuperar la tensió, però hi acaben cedint, vagaroses. Els sons de la vida tornen a agafar color. L’olor de petroli i excrements m’expulsen de la meva fantasia. No obstant, decideixo quedar-me uns segons més amb els ulls tancats, posant el fre de mà, parant el motor i reposant les mans al volant, en contra de totes les normes.