ARAN: No m’agrada començar la història per aquí, però no sé fer-ho d’una altra manera. Em veus? Em sents? Em veus bé? Sí? No l’he explicada mai a ningú aquesta història… Saps aquella frase que diu: Tenir fills no et converteix en pare, de la mateixa manera que tenir un piano, no et converteix en un pianista? Doncs jo durant molts anys em vaig sentir com un piano… Però aquell dia, no. Aquell dia era diferent. Havia arribat dels Estats Units perquè treballava, des de feia temps, en un bufet d’advocats molt prestigiós de Chicago. Tornava perquè els meus pares…, bé, no els hi agradava que els digués pare o mare, m’obligaven a dir-los pel nom… tornava perquè en Salvador i la Sofia, que aquell dia es jubilaven, feien una gran festa per celebrar l’aniversari dels vint-i-cinc anys del seu Karaoke… Bé, ells tampoc no li deien “Karaoke”, massa vulgar, ells deien que era un espai de realització musical. 25 anys. El Moixiganga. Per a mi també era un dia molt important, molt. Perquè feia uns mesos havia conegut, al mateix bufet on treballava, la Nora, i anàvem a casar-nos. No ho sabies, això, eh? La Nora era… ja t’ho explicaré després… Jo aprofitaria la festa per explica’ls-hi tot i compartir també la bona notícia amb ells: Salvador, Sofia… el vostre fill es casa!

Però… potser va ser el vol, em fa pànic volar, potser un sisè sentit… el cas és que només en col·locar el primer peu a terra de l’aeroport vaig tenir la sensació, no sé com explicar-ho, el pressentiment que alguna cosa no rutllava… i quan vaig arribar a la festa…