Conte I

David Anguera

Exercici 1: ANÈCDOTES

Anècdota 1

La carrera d’interpretació a l’Institut del Teatre és com totes: hi ha professors que deixen indiferent, d’altres que detestes i uns pocs que admires i de qui vols seguir els passos.

Un d’ells es deia Pere i ens va endinsar en el món de Grotowski, el teatre pobre, els càntics, la recerca de la veu des de les entranyes, el teatre com a ritual, l’espiritualitat de l’espai escènic… Era un tipus a qui gairebé tothom apreciava, més enllà de si simpatitzaven o no amb la seva metodologia: sempre mirava fixament als ulls, t’escoltava atentament i calmada, et parlava fluixet, et transmitia una confiança magnètica, mai no et renyava.

No és d’estranyar que, quan va obrir les inscripcions per a uns tallers que impartia per les tardes, uns quants del nostre curs ens hi volguéssim apuntar. Era a les mateixes instal·lacions de l’IT però, com que era un curs obert, tothom qui desitgés impartir-lo podia inscriure-s’hi, fos de la casa o no.

Quan vam arribar a l’aula, després de saludar-nos tímidament amb els nouvinguts, vam ocupar el centre de l’espai. El Pere ens va dir que ens presentéssim i diguéssim què esperàvem d’aquest curs.

-Hola, sóc la Marta i voldria trobar una connexió profunda amb el cos i la veu.

-Bones, em dic David, i noto que de vegades em costa deixar-me anar i viure íntimament l’escena, espero que aquest curs m’ajudi una mica.

I vam seguir en aquesta línia, en el to transcental que sovint prenen aquest tipus de sessions.

Fins que va arribar el seu torn. No recordo com es deia, però sé que ja va començar de manera curiosa: es va vinclar exageradament fent una reverència a l’asiàtica; tot seguit, va posar els colzes contra les costelles, els canells en forma de dues aletes i va fer un bot al crit de:

-¡Quiero volaaar!

Ho va repetir dues o tres vegades, saltant i fent una veu molt aguda. Els assistents vam contenir el riure, perquè s’ha de ser respectuós. Érem conscients que hi havia gent de moltes procedències i, diguem-ho així, sensibilitats diferents. Amb tota naturalitat, el Pere va dibuixar un somriure i la ronda de presentacions va continuar.

La sessió va seguir amb exercicis de laboratori -així en diuen- amb l’objectiu final de presentar una píndola escènica: una coreografia amb moviments lliures d’una cançó -popular, tel·lúrica- que cadascú conegués. La idea era crear i pautar des de l’experimentació, cercant una profunditat amb les possibilitats de la veu i el cos.

Després d’unes quantes presentacions, va arribar el seu torn. No havíem oblidat l’episodi de l’home-ocell i estàvem expectants per veure què ens mostraria; estàvem segurs que aquell noi tenia molt de món interior i ens sorprendria. I vaja si ens va sorprendre…

Va començar a cantar, millor dit, a bramar, escanyant-se la veu, contorsionar-se, rebolcar-se per terra, fent acrobàcies maldestres, impactant el cos contra les parets i resseguint-les… Tots estàvem empassant litres de saliva i mirant de reüll el Pere, que intentava amb totes les seves forces aguantar imperturbable.

Així vam aguantar uns segons més, que se’ns van fer eterns, fins que aquell individu, no sabem si deliberadament o borratxo d’emocions, va començar a llepar el terra. Sí, a llepar-lo. A resseguir amb la llengua aquella superfície que contenia les restes d’esquenes suades i peus ronyosos. A tots se’ns va transfigurar la cara.

I el Pere, per primera vegada a la vida, empès finalment per un tema de salut (mental), va aixecar-se i, alçant les mans, va proclamar: “D’acord, d’acord, perfecte, ja està. Moltes gràcies.”.

Anècdota 2

Abans d’acabar la carrera ja havíem fundat la nostra companyia. Després de moltes lliçons apreses i de saber una mica com funciona l’ofici, ens vam llençar a la carretera amb un espectacle familiar que, no sabem com, va caure en gràcia. Els bolos ens queien del cel, i més quan un productor de Santa Coloma ens va oferir de fer la distribució, cosa que vaig agrair, perquè, per a mi, enviar emails i telefonar és el treball més pesat del món.

Havíem fet una petita temporada al Romea, més tard al Regina, i ja comptàvem amb prop de cinquanta funcions per teatres catalans.

Però un set de juliol, un dissabte a les sis de la tarda, l’última funció familiar programada del Teatre Jove de Vacarisses, deu minuts abans de començar, amb tot preparat, atrezzo, llums i microfonia a punt, apareix el regidor dient-nos: “No ha vingut ningú.”.

I era veritat. No és que vingués poca gent, una o dues famílies; és que s’havien presentat exactament zero persones.

L’home estava una mica estranyat, però li vam dir que feia calor i els nens ja estaven de vacances, i a les famílies potser no els venia de gust tancar-se en una sala i preferien passejar, anar a la platja o berenar en una terrassa. En qualsevol cas, vam esperar quinze minuts de rigor i tot seguit vam recollir la paradeta.

Van dir que ens volien tornar a contractar de cara a l’octubre i nosaltres -l’altra actriu, el director i jo- vam marxar contents a fer una copa per haver cobrat sense treballar, perquè els contractes amb els ajuntaments van a catxet.

Com que hi havia un bar al costat, ens vam asseure a la terrassa amb l’escenografia i els instruments a la vora; tot plegat eren quatre peces desmuntables, dues maletes amb vestuari i objectes, un acordió i una guitarra. La tarda era molt agradable, no teníem feina i ens vam anar animant: vam agafar els instruments i vam començar a cantar repertori: havaneres, coples, rumbes…

Com qui no vol la cosa, la gent va anar apropant-se i al final alguns cantussejaven i picaven de mans. Allò es va convertir en un autèntic concert improvisat. Prop de tres hores vam ser allà, amb gent anant i venint, demanant-nos la targeta -evidentment, no en teníem-, i els del bar vinga a convidar-nos a orujos.

Al cap d’una setmana rebem una trucada del teatre: ens diuen que ens van estar escoltant mentre tancaven i que, a més, la gent no parava de comentar al dia següent, entusiasmada, el concert del vespre passat. I ens van oferir que, a banda de l’obra familiar, preparéssim un espectacle o un recital amb el repertori que havíem tocat. Com que en aquella època no teníem un no per a ningú, ens vam posar fil a l’agulla.