Diumenge 28 de novembre de 2021
Estic llegint El món d’ahir. Que content que estic d’haver-la comprat: tot és bon gust, bellesa i amor pel pensament. Girar cada pàgina és tan agradable que, per coses així, el paper no morirà mai.
No he agafat el mòbil ni penso fer-ho. Com més m’apropo a l’amor a la tecnologia, més conscient soc de les seues trampes. Bé, les seues no, sinó de les corporacions que les monopolitzen. Això ni de bon tros és una paradoxa, perquè tinc comprovat que la gent més desintoxicada del cantó fosc del món tecnològic és, per una banda, la que sempre se’n va mostrar refractària i, per saviesa o per poca flexibilitat mental -que és el contrari-, mai no va acceptar d’entrar al joc; per l’altra, gent que treballa de i sobre la tecnologia i que ha estat capaç de reflexionar profundament sobre totes les seves arestes. Aquests pols oposats han arribat a una mateixa conclusió: la tecnologia no s’ha de convertir en la nostra enemiga. Però aquest últim grup sap que la tecnologia i, més concretament, internet, és el millor invent de la humanitat dels últims temps, i que els nous paradigmes no s’escapen de l’abús de poder i la resistència cívica. Penso en el ciberpunk de Julian Assange o el llibre Hacking ético (llibre), una antologia de textos on la tecnologia i la política de la resistència van de la mà. Penso en el vídeo de Freddy Vega, de [[Platzi].]