Idees soltes

• Paradoxa: l’educació tradicional està fent-se tova, plaent, gamificada, sense memòria, sense repetició, sense disciplina. En canvi, l’ensenyament de les arts, com el teatre, es treballa la memòria, la disciplina (de fet, es diu que és una “disciplina artística”).

• Vídeo d’aquella dona menyspreant la disciplina.

• L’educació ha anat deixant de banda el coneixement per a centrar-se en la subjectivitat, la identitat i les emocions. I en l’educació teatral, que precisament treballa amb les emocions com a matèria prima, precisament hi ha un acostament totalment tècnic i analític de la feina d’un mateix i dels demés.

GUIÓ

Oda a l’aprenentatge de les arts escèniques.

Fa molts d’anys que em ronda una cosa pel cap. Que mentre l’educació, diguem-ne, tradicional s’està estovant i degradant a marxes forçades, l’ensenyament de les arts escèniques (i l’art en general) per a mi, és exemplar.

És a dir, que aprendre teatre, dansa, música, exigix un nivell tan alt de tècnica, de maduresa, d’anàlisi, de rigor, de disciplina, de raonament, d’escolta i de respecte… Totes les coses que tant se troben a faltar a les aules, que han vist com lo coneixement i l’esforç s’han convertit en competències, subjectivitats, emotivitat banal, llenguatge polític en lo pitjor dels sentits, rebuig de la memòria, invasió de les pantalles, desconfiança en la disciplina, invalidació del docent, desprestigi de l’herència humanística i científica, etcètera, etcètera.

I crec que a les arts escèniques no tenim tant este problema perquè des de dalt no hi intervenen tant, no sé si per ignorància o per poc interès, i penso això mos juga a favor.

Per exemple, per a natros la memòria és essencial i ha d’estar desperta i entrenada; la concentració també, per descomptat. La disciplina és importantíssima (per això en diuen “disciplines artístiques”). Les pantalles, les mínimes i necessàries. L’escolta i la generositat hi han de ser sempre; si no, és claríssim que maten l’escena (o la coreografia o la peça musical). És dels pocs espais que queden on l’individualisme juga en contra. S’ensenya a educar la mirada i desenvolupar un llenguatge tècnic molt fi per a referir-se al que es veu i se sent i elaborar un discurs crític i constructiu més enllà de la subjectivitat, l’emocionalitat i els gustos personals. Per no parlar de la importància de la nostra herència: el teatre és fer reviure els textos, tant si són actuals com si van ser escrits fa segles, i demostrar que encara tenen la mateixa força.

Així que potser, en lloc de seguir els cants de sirena de les noves pedagogies i de gurús que estan portant l’ensenyament a l’abisme, podem retornar a un model més essencial, profund, rigorós, metòdic, exigent, generós i, sí, repetitiu (en el millor dels sentits), com és el de les arts escèniques.

---

Disciplina! Memòria! Repetició!

Bon dia, soc David, actor, músic i professor d’un cicle superior d’arts escèniques.

Resulta que fa un temps va sortir este vídeo:

[vídeo de la dona parlant de la disciplina]

En fi, és la mateixa gent que diu que corregir amb bolígraf roig genera en l’alumnat un trauma irreparable. Són los mateixos individus que han desterrat la memòria, com si fos una cosa caduca, sense comptar que tot el que som i totes les nostres capacitats en depenen. Són els que vomiten cada dia que cal innovar, cal gamificar, cal entretindre. No podem fer que s’avorrixquen, que tenen molt poca capacitat d’atenció! En lloc de lluitar contra el soroll de fora, convertim l’aula en Port Aventura! Són les mateixes persones que mai han xafat una aula ni saben com funciona l’aprenentatge. Que tenen un discurs que ha fet molt de mal i que ha fet baixar en picat el nivell educatiu d’este país.

I és per això que soc feliç sent professor d’arts escèniques. Perquè, per mi, és un dels últims reductes d’aprenentatge a foc lent i profund. On la disciplina, la memòria i la repetició són imprescindibles. On es confia en el procés en lloc d’anar directes a resultats. On la tècnica és molt demandant i el camí és dolorós i també gratificant.