-Dos cafès. Llarguets. -Molt bé, rei. Lluïsa, la cambrera, taral·lejava algun bolero que li cantava sa mare de petita mentre feia anar aquella cafetera atrotinada, buidant el marro al compàs, i apujant la veu quan aquell monstre començava a treure fum i a rugir per unes quantes gotes negres. -I dos llargs per aquí. No vols menjar res? -Estic desganat, Lluïsa. Lluïsa contesta en pilot automàtic alguna cosa que als dos segons cap d’ells no recorda, i se’n torna a netejar gots. Tots els seus parroquians, d’una manera o una altra, tendeixen a la malenconia, i té sempre preparada una resposta justa que ni s’hi fica ni li treu importància. Però amb els anys, ho diu amb tant poc d’esme que ni ella s’ho acaba de creure. Avui el Josep Anton no deixa de mirar el mar. No s’atreveix ni a mirar la butaca buida al seu costat. Per primer cop no té ganes d’explicar-li el que han dit els diaris, els xafardejos de la colla de la barberia o l’última eina que s’ha comprat. Ni tan sols té forces per a agafar la segona tassa que cada dia, diligentment i des de fa deu anys, es pren Josep Anton perquè aquest buit no se li faci insuportable.