FAULES DE LA FONTAINE

LA CIGALA I LA FORMIGA

pàg 21

La Cigala, que es desviu per cantar al llarg de l’estiu, es trobà desprevinguda quan el fred va ser mes rude. No tenia a l’aixopluc cap tros de mosca, cap cuc. La fam que passa l’obliga a trucar a ca la Formiga, i li pidola uns quants grans per no caure morta abans d’arribar al temps de la sega. «En venir l’agost, agrega, us pagaré, puntual, interès i capital.» La Formiga mai no fia; aquest defecte, no el té. «Pel bon temps, diu, ¿què vau fer d’un cap a l’altre del dia? -No us desplagui: a tota veu, m’estava canta que canta. -Cantàveu? Oh, com m’encanta! Molt bé: doncs ara balleu!».

EL CORB I EL RENARD

pàg 22

Mestre Corb dalt d’un arbre s’havia recollit i tenia al bec un formatge. Mestre Renard, per l’olor enllepolit, va i l’entreté amb aquest llenguatge: «Ei, senyor Corb, bon dia, li va dir, Que en sou, de ben plantat! Que me’n sembleu, de fi! Segur, si el vostre cant ve a ser una imatge del vostre bell plomatge, sou, d’aquest bosc, el Fènix, i l’hoste de més preu.» De tan content, el Corb, no sap pas què li passa; i per mostrar la seva dolça veu obre el bec, i el formatge li cau a la pinassa. El Renard l’arreplega, i diu: «Senyor, cal que aprengueu que tot adulador viu a l’esquena d’aquell qui l’escolta. Per tan bona lliçó, la paga no és pas molta.» El Corb, avergonyit, parat al seu recés, jurà un poc massa tard: «No me’l prendran mai més!»

EL ROURE I LA CANYA

pàg 33

Un dia el Roure a la Canya va dir: «Te’n sobra, de raó, d’acusar la Natura: el pes d’un Reietó t’obliga a sucumbir. El vent més lleu que per ventura la pell de l’aigua fa estremir t’empeny a doblegar la testa: en canvi, com el Caucas, el meu front, no content d’aturar els raigs del Sol ardent, planta cara als furors de la tempesta. Tot és Brisa per mi; per tu, tot vent del Nord. Si almenys fossis nascut a recer del fullatge que estenc al llarg del veïnatge, en lloc de viure amb l’ai al cor, quiti et veuries de l’oratge. Però et triares per al naixement les riberes humides on senyoreja el vent. De la mare natura, te’n podries ben plànyer! — La llàstima que us faig, li replicà la Canya, demostra bons instints, mes deixeu de patir. Els vents no són per mí, com per vós, tant de témer. Em vinclo, mes no em trenco. És cert, vós, fins aquí, bruels i embats de la seva ira extrema, els heu superat tots; esperem-ne el final.» Mentre deia aquests mots, el fons de l’horitzó, fúria tot ell i força, arriba el vent de més braó que mai sobre els seus flancs hagi dut l’Aquiló. El Roure aguanta ferm, la Canya es torça; redobla el vent l’esforç, tant que al final aterra Aquell que s’enfilava al Cel des de la terra i que amb els peus tocava el Reialme dels Morts.