MACBETH.—Si fer l’acció fos el final de tot, seria molt millor fer-ho de pressa. Si aquest assassinat pogués deixar enxarxades totes les conseqüències i amb el seu desenllaç capturés l’èxit, de manera que només aquest cop ho fos tot i fos també la fi de tot en aquest món (aquest sorral del temps entre dos mars), saltaríem contents a l’altra vida. Però en casos així, seguim sotmesos a la justícia d’aquest món, perquè no fem sinó donar lliçons de sang que, un cop donades, tornen per destruir el seu mestre. I aquesta equitativa mà de la justícia torna a portar les gotes del nostre calze emmetzinat als nostres propis llavis. El rei té dos motius per estar confiat: jo sóc el seu parent i sóc també el seu súbdit, i tots dos motius van fortament contra la meva acció. A més a més sóc l’hoste que l’acull, hauria de tancar la porta a l’assassí i no ser jo mateix el que agafi el punyal. A més a més, Duncan ha usat el seu poder amb tanta humilitat, i té les mans tan netes en l’exercici del poder, que les seves virtuts clamaran com angèliques trompetes contra el crim infernal. La compassió, com un nadó tot nu cavalcant l’huracà, o com els querubins del cel sobre els corsers invisibles de l’aire, bufarà a tots els ulls l’horrible assassinat fins que les llàgrimes deixin negat el vent. Per punxar els flancs del meu intent, no tinc cap esperó llevat de l’ambició que, saltant a la sella, per excés d’embranzida em podria fer caure a l’altra banda del cavall.
BANQUO.—Encara no ets al llit? El rei ja hi és. Estava més content que mai i ha estat molt generós amb els criats de casa teva. Ha saludat la teva dona donant-li un diamant i li ha dit «bondadosa amfitriona». Després s’ha retirat mostrant una alegria sense límits.
MACBETH.—Ens ha agafat desprevinguts i això ha limitat la nostra bona voluntat. Si no, l’hauríem vist més generosa.
BANQUO.—Ha estat molt bé. Ahir a la nit vaig somiar les germanes del Fat. Amb tu no s’han equivocat.
MACBETH.—Ja no hi he pensat més; però quan tinguem temps en parlarem, si és que en tens ganes.
BANQUO.—Pots disposar de mi.
MACBETH.—Si estàs al meu costat, quan en parlem, et concediré honors.
BANQUO.—Mentre no en perdi cap buscant-ne més i mantingui el cor franc i una lleialtat clara, acceptaré tots els consells.
MACBETH.—Mentrestant, bon repòs.
BANQUO.—Gràcies, senyor. Igualment.
Surten Banquo i Fleance.
MACBETH (Al criat).—Digues a la mestressa que, quan em tingui preparada la beguda, toqui la campaneta. Ja pots anar a dormir.
Surt el criat.
És un punyal això que tinc a davant meu, amb el mànec cridant la meva mà? Vine, t’agafaré. No et tinc, i tanmateix et veig. Fatal visió, no ets perceptible tant als ulls com al tacte? O ets potser un punyal de la ment, una creació falsa nascuda d’un cervell oprimit per la febre? Encara et veig i sembles tan palpable com aquest que ara estic desembeinant. Ets tu que em guies pels camins que ja havia triat, i ets l’instrument que jo volia fer servir. Els ulls s’han convertit en la riota dels meus altres sentits, o potser valen més que tots ells.Encara et veig, i al mànec i a la fulla hi ha unes gotes de sang que abans no hi eren. No, no hi són pas: és el propòsit sanguinari que m’ho fa veure així. Ara, en una meitat del món, sembla que la naturalesa sigui morta, i somnis execrables enverinen el son darrere les cortines. Ja les bruixes celebren les ofrenes de la pàl·lida Hècate i l’espectre del crim, que ha despertat el llop (perquè amb els seus udols li fa de sentinella), amb els passos furtius i lúbrics de Tarquini, com si fos un fantasma, s’acosta al seu designi. Terra segura i ferma, no sentis els meus passos, vagin al lloc que vagin, no fos cas que les pedres revelin per on vaig, deixant aquest moment sense el silenci que li escau tan bé. Jo amenaço i ell viu, i mentrestant l’alè de les paraules refreda el foc dels actes.
Sona una campaneta.
Hi vaig i ja està fet. Aquest so m’hi convida. No el sentis, Duncan, perquè és un so de mort que t’obrirà el camí del cel o de l’infern.
Surt.