HÈRMIA.—Fosca nit, que dels ulls en roba la funció i, l’orella, la fa molt més sensible. Quan el sentit dels ulls es veu minvat, l’oïda en rep com una doble recompensa. No són pas els meus ulls que t’han trobat, Lisandre, sinó la meva oïda, i li’n dono les gràcies.

LISANDRE.—Quan és l’amor, que ens impulsa a fugir, per què ens hauríem de quedar?

HÈRMIA.—Quin amor portaria Lisandre lluny de mi?

LISANDRE.—Doncs l’amor de Lisandre, que no el deixava en pau: la bella Helena, que daura la nit més que no pas els inflamats estels i tots els ulls de llum. Per què em segueixes? No te n’adones, que l’odi que et tinc és el que m’ha impulsat a abandonar-te?

HÈRMIA.—No dius pas el que penses; no pot ser!

HELENA.—Mira-la, com s’entén amb aquests dos! Ara ho veig clar: per burlar-se de mi, tots tres s’han empescat aquesta farsa. Que insultant, Hèrmia! Que n’ets, d’ingrata! Has conspirat amb aquests dos per fer-me objecte de la seva horrible burla? Totes les nostres confidències, el nostre afecte de germanes, totes aquelles hores compartides quan al final maleíem el temps que ens feia separar. Què? Te n’has oblidat? I la nostra amistat, quan anàvem a escola? […]

HÈRMIA.—M’has deixat astorada amb les teves paraules; no em burlo pas de tu; ets tu que ho fas de mi.

HELENA.—No has estat tu que has fet que el teu Lisandre em seguís, com per burla, lloant-me cara i ulls? No has fet que l’altre teu amor, Demetri, que fa ben poc m’hauria clavat guitzes, m’hagi anomenat dea, nimfa, joia rara, preciosa i celestial? Per què ha de parlar així a una dona que odia? Digues: per què Lisandre rebutja el teu amor, tan abundant en el seu cor, i m’ofereix, a mi!, afecte i homenatge, si no és perquè tu li ho consents o bé li hi incites? No sóc ni tan bonica, ni tan afortunada, ni tinc tanta requesta. Em sento miserable estimant sense ser estimada. Tot això inspira simpatia i no menyspreu.

HÈRMIA.—No entenc res del que em dius.

HELENA.—Sí, sí… Continueu, poseu la cara trista, feu-vos ganyotes quan estic d’esquena, i piqueu-vos l’ullet. Aneu seguint la broma. D’aquest divertiment, en parlarà tothom. Si fóssiu compassius, amables i educats, no gosaríeu fer-me aquestes bromes. Però, que us vagi bé. De fet, és culpa meva, ja hi posaré remei amb la mort o l’absència.

LISANDRE.—Espera’t, dolça Helena, i escolta els meus motius. Amor meu, vida meva, dolça Helena.

HELENA.—Excel·lent, excel·lent!

HÈRMIA.—Per favor, no te’n burlis.

DEMETRI.—Si ella no et pot convèncer, ja t’hi obligaré jo.

LISANDRE.—Ni tu pots obligar ni ella convèncer. Les teves amenaces són tan febles com els seus precs: t’estimo, Helena! Et juro per la meva vida i per la vida de la que vull abandonar per obtenir-te a tu que és fals qui diu que no t’estimo.

DEMETRI.—I jo et dic que t’estimo molt més que no pas ell.

LISANDRE.—Si dius això, demostra-ho amb l’espasa.

DEMETRI.—Au, va, doncs: vine!

HÈRMIA.—Lisandre, què és això?

[…]

LISANDRE.—Que et pengin, gata miserable! Petit objecte vil, deixa’m estar, o em desfaré de tu com d’una serp.

HÈRMIA.—Per què em tractes amb un menyspreu així? A què és degut tot aquest canvi, amor?

LISANDRE.—Amor, em dius? Fora, tàrtara negra! Fora, avorrible medecina! Fora verí odiós!

HÈRMIA.—Segur que és una broma, no?

HELENA.—Sí que ho és, i tu ho saps.

LISANDRE.—Demetri, què me’n dius del desafiament?

DEMETRI.—M’agradaria molt que t’hi sentissis obligat, però un lligam molt feble et desobliga.

LISANDRE.—Què vols que faci? Que la pegui? Que la mati? Jo, per més que l’odiï, no li faré cap mal.

HÈRMIA.—Com? Hi ha algun mal pitjor que el d’odiar-me? M’odies? I per què? Pobra de mi! Què ens ha passat? No sóc jo Hèrmia? I tu, que no ets Lisandre? Tan bonica sóc ara com abans. Ahir a la nit encara m’estimaves, i ara, encara de nit, ja m’abandones. Per què m’has deixat sola? Que no ho vulguin els déus! Perquè en tenies ganes?

LISANDRE.—Sí, per la meva vida! I amb moltes ganes de no veure’t més. Queda’t sense esperances, incerteses i dubtes. I estigue’n ben segura: no hi ha res més tan cert. Quan et dic que t’odio, no faig broma. Tampoc en faig, si et dic que estimo Helena.

HÈRMIA.—Pobra de mi! I tu, tramposa, cuc de flors, robadora d’amors! M’has pres el cor que estimo, protegida per la fosca?

HELENA.—Aquesta sí que és bona! No tens cap decència, ni vergonya de noia, ni cap toc de pudor? Vols provocar la meva noble llengua a respondre amb paraules agressives? Quina vergonya tens, titella mentidera!

HÈRMIA.—Titella, jo? Ah, ja li entenc el joc! Ara vol comparar les nostres estatures. I ara es vanagloria de l’alçada. Com que és apersonada, com que té tanta talla (d’alçada simplement), se’n vol aprofitar per fer-se’l seu. És per això que has pujat tant en l’amor d’ell? Perquè jo sóc tan baixa? Com sóc de baixa, jo, pal de paller pintat? Parla, com sóc de baixa? No ho sóc gaire si amb les ungles et puc arribar als ulls.

HELENA.—Si us plau, amics, per més broma que feu, no permeteu que em faci mal. Mai no he tingut la llengua maldient; ni mai m’he comportat com una fúria, i tinc la covardia de les noies. No permeteu que em pegui. Potser us imagineu que, com que ella és més baixa, ja m’hi puc barallar.

HÈRMIA.—No l’heu sentit? Ha dit «més baixa»!

HELENA.—Hèrmia, no siguis tan cruel amb mi. Jo sempre t’he estimat; de veres, Hèrmia. T’he seguit els consells, mai no t’he fet cap mal, llevat que, per l’amor que sento per Demetri, li vaig parlar que fugiríeu fins al bosc. Per això et va seguir; i, per amor, jo vaig seguir-lo a ell. Però ell m’ha renyat, ha volgut que marxés, m’ha amenaçat, dient que em pegaria, que em clavaria guitzes, i fins i tot m’ha dit que em mataria. Doncs bé; si em deixes marxar en pau, aniré cap a Atenes enduent-me les meves insensateses amoroses, i no us seguiré més. Deixa-m’hi anar, ja veus que no demano res de l’altre món i que t’estimo.

HÈRMIA.—Doncs ja te’n pots anar. Qui t’ho impedeix?

HELENA.—El meu cor insensat que deixo aquí.

HÈRMIA.—Com? Amb Lisandre?

HELENA.—No! Amb Demetri.

LISANDRE.—No tinguis por, que no et farà cap mal, Helena.

DEMETRI.—No n’hi faria cap, ni que tu l’ajudessis.

HELENA.—Oh, quan està enfadada, és maldient i punxa. Quan anava a l’escola, era tota una harpia. Petiteta com és, es pot tornar ferotge.

HÈRMIA.—I ara em diu «petiteta»! «Baixeta» i «petiteta». I per què li toleres que m’insulti? Deixa-me-la per mi!

LISANDRE.—Fuig d’aquí, diminuta, nana, menudesa, feta amb un gra de mill, nimietat, aglà!

DEMETRI.—Et poses on ningú no et vol; ella no necessita els teus serveis. Deixa-la estar! No en parlis més; ni prenguis mai partit a favor seu. Per poc que vulguis demostrar que l’estimes, ho hauràs de lamentar.

LISANDRE.—Ara ningú no em té agafat pel braç. Segueix-me, doncs, si goses, per saber qui té més dret sobre ella: tu o jo.

DEMETRI.—Que et segueixi? Ah no! Anirem de costat.