ESCENA I

(Espai buit, tret d’un sofà i una perxa. Entra Adrià, de setze anys, amb xandall.)

ADRIÀ: Joder, quina pallissa ens han donat. (Pausa.) Hola?

VOIX: Hola.

ADRIÀ: Qui és?

VOIX: No ho sé. (Pausa.) Què hi fas aquí?

ADRIÀ: Mira, això ja m’encomana. Qui és?

VOIX: No ho sé. (Pausa.) Tu qui ets?

ADRIÀ: Adrià. (Pausa.) I tu qui ets?

VOIX: No ho sé. (Pausa.) I per què estàs aquí, Adrià?

ADRIÀ: Tinc un examen d’anglès en tres hores!

VOIX: Ah, va bé. (Pausa.) Jo també. (Pausa.) Ens podríem ajudar?

ADRIÀ: Sí, clar! T’ajudo a tu i després tu m’ajudes a mi.

VOIX: D’acord. (Pausa.) Comencem.

ADRIÀ: D’acord. (Pausa.) On és el paper?

VOIX: No ho sé. (Pausa.) On ho has deixat?

ADRIÀ: No ho sé. (Pausa.) Espera, estava aquí mateix. (Cerca per l’habitació i troba el paper a dalt del sofà.) Aquí està!

VOIX: Ah, bé. Comencem, doncs.

ADRIÀ: D’acord. (Llegeix el paper.) “Què és un pronombre?”

VOIX: Voldràs dir un “pronom”!

ADRIÀ: És que el que posa al paper!

VOIX: Ah, d’acord. Un pronombre és una paraula que fa referència a una persona, una cosa o una idea, sense especificar-ne la identitat. Per exemple, “jo”, “nosaltres”, “tu”, “vostès”.

ADRIÀ: Ah, d’acord. (Pausa.) I què és un verb?

VOIX: Un verb és una paraula que indica l’acció o l’estat d’una cosa. Per exemple, “caminar”, “correr”, “estar”.

ADRIÀ: Un moment… L’examen no era d’anglès??

VOIX: Oh, no! És d’espanyol!

ADRIÀ: Espanyol?? Però si jo estudio anglès!

VOIX: Ah, sí? Doncs jo estudio espanyol. (Pausa.) Podríem ajudar-nos mútuament, aleshores?

(Entra SOFIA.)

SOFIA: Adrià, què fas aquí? L’examen és en tres hores!

ADRIÀ: Sí, ja sé. Però estava estudiant i…

SOFIA: No hi ha temps per a això! Has de deixar-ho i anar a preparar-te!

ADRIÀ: Sí, sí… Però…

SOFIA: No hi ha temps per a discussió! Ara mateix!

(Sofia surt.)

ADRIÀ: Joder… (Pausa. S’ho pensa i marxa corrents.)

ESCENA II (Una escola. Pupitres buits, una pissarra i un rellotge a la paret. La professora SARAH seu a la seva taula. ADRIÀ entra esbufegant. Es miren. Pausa.)

ADRIÀ: Siento llegar tarde.

SARAH: Está bien, Adrià. Siéntate.

(Adrià s’asseu a un pupitre. Sarah rep un paper.)

SARAH: Bueno, hoy vamos a hacer el examen de pronombres y verbos. ¿Estás preparado?

ADRIÀ: Sí, señora. (Pausa.) Perdone, ¿podría repetir eso otra vez? No entiendo muy bien…

SARAH: (Respira profundament i s’hi posa.) Hoy vamos a… ¡Cuidado! ¡Al suelo!

(Tots dos es tiren al terra. Sarah agafa el seu paper i corre cap a la sortida.)

SARAH: ¡Corre! ¡Corre!

(Adrià s’aixeca i corre darrere la Sarah. Sarah surt per la porta i Adrià fa el mateix. Un cop fora, Sarah s’adreça a Adrià.)

SARAH: ¿Estás bien?

ADRIÀ: Sí, sí… Estoy bien. ¿Y usted?

SARAH: Sí, estoy bien. Gracias. (Pausa.) Lo siento mucho.

ADRIÀ: ¿Perdón?

SARAH: Lo siento mucho. No quería asustarte, pero…

ADRIÀ: ¿Asustarme? ¿De qué?

SARAH: De los ladrones. (Pausa.) Han intentado robar la escuela.

ADRIÀ: Ah… (Pausa.) Ladrones… (Pausa.) Bueno, al menos estamos a salvo. (Sarah somriu.) Gracias por salvarnos. Yo… No sé qué habría hecho sin ti.

SARAH: No te preocupes, Adrià. Si vols, podem parlar català.

ADRIÀ: D’acord.

LAS FÓRMULAS

ESCENA III (Sala d’estudi. ADRIÀ estudia. SOFIA entra.)

SOFIA: Hola, Adrià. ¿Cómo estás?

ADRIÀ: Bien, bien… ¿Y tú?

SOFIA: Bien, gracias. Escucha, te he traído este libro que te puede servir para el examen.

ADRIÀ: Ah, gracias. (Pausa.) Bueno… Yo… No sé si voy a aprobar el examen.

SOFIA: Claro que lo vas a aprobar, Adrià.

ADRIÀ: Per què parlem en castellà, Sofia?

SOFIA: No ho sé… Sembla com si una intel·ligència artificial ens estigués escrivint les rèpliques.

ADRIÀ: ¿Qué?

SOFIA: No lo sé… Es como si una inteligencia artificial nos estuviera escribiendo las réplicas.

ADRIÀ: ¿Una inteligencia artificial?

SOFIA: Sí, una inteligencia artificial. (Pausa.) ¿Qué te parece?

ADRIÀ: Bueno… No estoy seguro. (Pausa.) No sé si me gustaría que una inteligencia artificial me estuviera escribiendo las rèpliques.

SOFIA: Ah, no te preocupes, Adrià.

ADRIÀ: ¿Qué?

SOFÍA: Que no te preocupes por nada. Yo sé que estás aquí y que estás pensando en muchas cosas, pero yo no voy a permitir que nadie te haga daño.

ADRIÀ: Sofía, cuando hablas así…

SOFIA: ¿Sí?

ADRIÀ: Dan ganas de llorar.

SOFÍA: No llores, Adrià. No te lo mereces. (Adrià somriu.) Bueno, me voy a ir. Si necesitas algo, ya sabes dónde encontrarme.

ADRIÀ: Sí, sí… Gracias, Sofía. (Pausa.) Sofía…

SOFÍA: ¿Sí?

ADRIÀ: ¿Te importaría que habláramos en catalán? Me gustaría practicar un poco…

SOFÍA: Claro que no, Adrià. Hablaremos en catalán cuando quieras.

(Sofía surt. Adrià se queda pensativo.)

ESCENA IV (Sala d’estudi. ADRIÀ estudia. Entra la mare d’ADRIÀ, MARTA.)

MARTA: Hola, Adrià. ¿Cómo estás?

ADRIÀ: Bien, bien… ¿Y tú?

MARTA: Bien, gracias. Escucha, te he traído este libro que te puede servir para el examen.

ADRIÀ: Ah, gracias. (Pausa.) Bueno… Yo… No sé si voy a aprobar el examen.

(Entra el gos de L’ADRIÀ i salta damunt d’ell.)

MARTA: Claro que lo vas a aprobar, Adrià.

ADRIÀ: Per què parlem en castellà, mamá?

MARTA: No lo sé… Sembla com si una intel·ligència artificial ens estigués escrivint les rèpliques.

ADRIÀ: ¿Qué?

MARTA: No lo sé… Es como si una inteligencia artificial nos estuviera escribiendo las réplicas.

ADRIÀ: ¿Una inteligencia artificial?

MARTA: Sí, una inteligencia artificial. (Pausa.) ¿Qué opinas?

ROBERTO: Pues… es una idea interesante. Aunque no estoy seguro de que sea algo viable a largo plazo.

ADRIÀ: No sé, mamá… No estoy seguro. (Pausa.) No me gustaría que una inteligencia artificial me estuviera escribiendo las rèpliques.

MARTA: Bueno, no te preocupes, Adrià. Yo sé que estás aquí y que estás pensando en muchas cosas, pero yo no voy a permitir que nadie te haga daño.

ADRIÀ: Mamá, cuando hablas así…

MARTA: ¿Sí?

ADRIÀ: Dan ganas de llorar.

MARTA: No llores.