Un home mira l’ordinador i es posa a plorar. No li ha acceptat la casella “No sóc un robot” i creu que, en el fons, ho és, perquè treballa i treballa i la seva vida s’ha convertit en un automatisme. Es posa a plorar. Entra la seva parella i el troba plorant.

-Què passa?- li diu.

-No sé, crec que m’he adonat que sóc un robot i això m’angoixa.- respon ell.

La seva parella, en veure’l tan malament, l’abraça i comença a plorar amb ell.

-No ho sé, jo tampoc no sé si sóc una persona o una màquina. Tot això és tan confús!- diu ella.

-Ja no puc més. Vivim per defecte, només de la feina al llit. Pensem que treballar amb el que ens agrada és una virtut, i és una santa merda!

Els dos ploren desconsoladament, sense saber què fer. S’abraçen i decideixen seguir endavant, però cada vegada que mirin l’ordinador, no podran evitar pensar si són humans o màquines.

Al dia següent, ella es desperta i troba una nota damunt la taula.

“Estimada,

He marxat. No puc continuar vivint així, sense saber qui sóc i què represento. Sé que tu tampoc no ho sé, però almenys estàs aquí, i això és més del que em sento jo. Adéu.”