Fa temps que em sento profundament allunyat de molts de mantres que l’esquerra ha abraçat i que s’han convertit en part innegociable i incriticable. Sens dubte, esta és la raó per qual molta gent està pendulant cap a altres vies. Durant un temps només escoltava gent de dretes com a contrapès a la contaminació ideològica a què havia estat sotmès i, tot i que va ser molt estimulant, seguia estant en contra de les seues bases. Més que per a simpatitzar amb la dreta, tota esta exposició em va servir per a afilar i concretar la crítica a l’esquerra hegemònica. Perquè de la mateixa esquerra mai podia arribar.

QUÈ NO M’AGRADA

• Critica que la societat està polaritzada, però no fa absolutament res per a evitar-ho; ans al contrari, atia el foc i deshumanitza l’altra part, tal com fa ella, al seu torn.
• No gestiona gens bé les dissonàncies cognitives: quan dos variables entren en conflicte (s’ha de ser antiracista però moltes cultures de fora exerceixen el masclisme i la violència; els estereotips de gènere no són bons però el transactivisme els reforça) entren en una espiral retòrica on es reforcen els punts que interessen i es relativitzen els que no.
• Cauen de quatre grapes en idees que tenen aparença progressista però que van a la contra del progrés (sovint són idees ràncies camuflades sota una aparença de modernes) que no només en molts de casos van en contra dels qui pretén defensar (les dones, les cultures minoritzades o racialitzades, les persones trans) sinó que, massa sovint, fan joc còmplice al capitalisme més devastador (les farmacèutiques com a cas més clar amb l’entrada de les teories queer sobre el fet trans).
• Més preocupació per tenir raó que per asseure’s a arreglar el problema i analitzar les dades.
• Mecanisme de la por i la culpabilització com a justificació, via d’escapament, cortina de fum o deshumanització, en forma del fantasma de l’extrema dreta i del feixisme, fake news…
• Doble moral: no a la censura però censurarem qui no pensi com nosaltres (cordó sanitari); diferents estàndards ètics (relativisme cultural)…
• El problema no és que no hi hagi feixisme, que n’hi ha, i molt: el problema és dir “feixista” a algú és el comodí per a evitar debatre temes importants. És a dir, que feixista o nazi es converteix en un apel·latiu que només serveix per a desacreditar, tant si l’altra persona és, efectivament, una intolerant amb una opinió de molt baix nivell com si és una persona assenyada que posa en dubte alguns preceptes que es consideren intocables.

El problema és el dogmatisme, no la ideologia

No estem preparats per a entendre que cadascú té una manera de veure el món i que hi ha persones interessantíssimes i intel·ligents que pertanyen a sectors ideològics i polítics totalment diferents.

El dogmatisme es basa no en buscar la veritat, sinó en tenir raó. El dogmatisme es basa en performar un fals pensament crític que només repeteix i regurgita consignes que venen de fora. El dogmatisme és evitar les dissonàncies cognitives i la incomoditat que provoca pensar que, potser, no es té raó, o que el que pensa la tribu o el club ideològic no s’adequa a la realitat, a les dades, a l’evidència. El dogmatisme és no escoltar, sinó esperar el torn per a parlar, sense que res que digui l’interlocutor t’afecti, com un mal actor que només espera dir la seva rèplica i fer la seva acció, independentment del que passi al seu voltant. Però el dogmatisme, en última instància, és no saber-se dogmàtic. Aquí rau la gran tragèdia de la humanitat: gent sàvia que calla, conscient de la seva ignorància, i gent estúpida que crida, convençuda que té la raó absoluta.