-Ivan, queda’t quan acabi la classe.

Tots se’l queden mirant. Un segon de silenci abans de l’esclat de riure contingut. “Se l’ha carregat!”, “expulsió!”, coses així, i també sorollets, frases en anglès de videojocs i altres merdes d’adolescent, que solen venir juntes als moments de catarsi. S’apaga l’agitació i la lliçó dels triftongs segueix inalterable, sota l’amenaça que si seguien algú faria companyia a l’Ivan. Sona el timbre i, com una molla, sense poder acabar la correció de l’exercici vuit, ni tan sols de poder acabar la frase que estava dient el professor Gabriel, la classe de l’IES Prudenci Bertrana s’aixeca en peça i deixa enrere el pobre Ivan, que fa com si no passés res, capcot. He dit pobre? Potser he estat generosa. Des de principi de curs, i ja som a març, ha fet la vida impossible a tots i cadascun dels professors, i aquí sí que ho direm amb totes les lletres, els pobres professors, que han hagut de suportar les seves impertinències, catapultes de paperets, xiscles, balls, sorolls, insults… un autèntica bomba de rellotgeria.

-Ivan, saps per què et faig quedar, no? -No.

I tant que ho saps.

-He parlat amb la resta del professorat i amb direcció. Creiem que la teva actitud està lluny de ser la correcta. Com a tutor, t’he d’informar que estem valorant la possibilitat d’expulsar-te una setmana.

Ivan s’ho esperava, però això no va impedir que adoptés immediatament el rol de víctima.

-Com? Però per què? Què he fet? Això és injust! -Ivan, sisplau. Avui trucaré a la teva mare i li llegiré textualment les observacions per escrit dels professors. -No, no!

Sí, sí! Per fi l’institut es lliuraria, encara que fos una setmana, una beneïda setmana, d’aquell tros de cabró.