“Però si no ha estat volent! T’ho juro!”

El Martí portava una bona estona preparant la seva gran defensa. Tornava a casa amb la mirada perduda, conscient que el càstig que l’esperava no tenia precedents.

Tot havia començat aquell matí a l’hora del pati: l’idiota del Gonzàlez, que no sabia estar-se calladet, havia hagut de vomitar-ho tot a la directora. Ja s’imaginava la cara de la mare quan llegís la nota.

“Mama, de vegades hi ha accidents que…”

Per a ser justos, s’ha de dir que el Gonzàlez era un trampós. El joc de les bales és un esport sagrat i no s’hi pot jugar de qualsevol manera. Que el Gonzàlez era un trampós i un acuseta rematat, això ho sabia tothom. Però el que més li molestava d’ell era la mania que tenia d’anomenar-les caniques.

“Mama, de veritat, jo no volia… m’has de creure…”

Només per haver-li dit imbècilcabrónfilldeputa i llençar-li quatre bales? Però si s’ho mereixia! “Bang! Bang!” Aquell gest va ser aplaudit i celebrat per tothom. “Bang! Bang!” Excepte, és clar, pel Gonzàlez, el professor de guàrdia i la directora. En aquell vagó de metro s’hi estava realment incòmode. Tot un catàleg d’olors de suor omplien una atmosfera decadent i xafogosa. El Martí no aixecava la vista del terra. Segur que la mare el deixaria sense tele una eternitat. Puto Gonzàlez, puta directora, puta escola. “Sí, ha estat aquest xicot. Diuen que ha començat a cridar com un boig, insultant i donant cops a un company”, “Martí, això és la gota que fa vessar el vas. Ho sento molt, però hauré de demanar una cita amb la mare. Aquesta vegada haurem de prendre mesures dràstiques. O aprens a controlar-te, o…”

“¡Un, dos, tres, quatre!” Unes notes van arrencar des de l’altra punta del vagó. Un violinista arrencava una preciosa melodia i totes de les preocupacions del Martí, de sobte, s’esfumaven. Dins del seu cap, no importava que aquelles cordes fossin deficients i inafinables i que la tècnica estigués anys llum de ser mínimament musical. Aquella tonada, aquell aire gitano, el va tenir captivat una bona part del trajecte. La gent, en general, s’havia mostrat indiferent i un punt irritada. Feia poc que la iniciativa de tocar música al metro havia entrat en vigor i encara agafava per sorpresa els passatgers, que només volien descansar una mica el cap en el beneït parèntesi que separava la feina i la família. Quan el músic va passar la gorra, el Martí va regirar la seva motxilla per veure què tenia per a oferir: xiclets, bales (algunes seves i d’altres robades al Gonzàlez), llibres i llibretes, un compàs trencat… Va recordar llavors que tenia un bitllet de deu per al berenar que, amb aquell trasbals, havia oblidat de comprar. Va estendre orgullós la mà, però l’home ja estava posant el peu fora del vehicle. Abans que l’últim xiulet fes ajuntar les dues comportes, el Martí, empès per un sentit de la responsabilitat o, potser, per un impuls de posposar la tornada a casa, va baixar a tota velocitat. Va veure el músic recolzat a la paret, amb la funda del violí entre les cames, comptant els pocs bitllets i monedes que havia recaptat, mentre es palpava les butxaques. El Martí se’l mirava amb fascinació: aquell home sí que feia el que volia i no havia de donar explicacions a ningú.

-Senyor!

L’home es va sobresaltar. El Martí se’l va quedar mirant, palplantat.

-Què vols?

El Martí li va allargar la mà amb el bitllet.

-Ah, mira que bé. Gràcies, company.

El Martí no es va moure. Volia aprofitar aquell moment per a dir-li alguna cosa, per a felicitar-lo, per a demanar-li que se l’endugués amb ell, alguna cosa, el que fos, un pensament, un desig que no tenia encara ben formulat. Aquell home, vist de prop, era tan lleig que encara li agradava més. L’home va trobar finalment l’encenedor i es va encendre un cigarret.

-Què, com va això? Molts deures? -Doncs… Sí…

El Martí seguia palplantat. L’Antonio -així es deia-, que no havia tingut cap paraula amb ningú en tot el dia, va agrair aquella inesperada companyia.

-Jo, mira. Aquí, amunt i avall. Mare meva, aquesta motxilla deu pesar vint quilos! No sé com no acabeu amb l’esquena torta, avui en dia. No, però que… ja està bé. Heu de fer-vos llestos i bons, i tant. Que de tontos i dolents ja n’hi ha massa, al món. Què, no dius res? -No vull tornar a casa.

L’home va riure.

-Això no diguis, home! Segur que s’hi està la mar de bé. Si t’ensenyés la meva… -Vull quedar-me amb vostè.

“Ho sento, mare, ha estat un accident! Les bales se m’han escapat, no les he tirat volent…”

-No t’ho recomano. -Va, sisplau, senyor!

L’home es va gratar sota el barret i va fer una pipada. Pels altaveus, l’avís que anunciava l’arribada d’un nou tren.

-Mira, aquest l’he d’agafar. Me n’he d’anar, xaval, com has dit que et deies?, moltes gràcies per la companyia. He d’agafar aquest metro. -Me’n pot ensenyar?- va dir, assenyalant. -De què, de tocar violí? Demana que t’apuntin a música, tu que pots. Va, rei, ves-te’n a casa.

Aquell home, de sobte, li va semblar realment lleig. Però ara, de veritat. El Martí va agafar embranzida i li va prendre la funda.

-Ei, què fots, imbècil?

El Martí va arrencar a córrer per l’andana.

“Mama, com havia de saber que aquell home…”

-No vull tornar a casa! No vull! Em faran fora de l’escola! La mama no m’ho perdonarà mai! Vull només tocar i viure al carrer i no tornar mai més! -Escolta, tros de merda, torna’m el violí o et mato!- va dir l’Antonio, corrent al seu darrere.

“Bang!” “Bang!” “Bang!”. Les bales van sortir disparades. Una relliscada i crits, segons abans que arribés el metro.