(Apunt per si algun batxiller està llegint això: és un guió per a ser dit i no llegit -i molts menys, publicat-; em permeto incorreccions gramaticals per a no haver de fer malabarismes mentre estic parlant. Si arriba a convertir-se en un article penjat, serà corregit. Fi l’apunt.)
L’altre dia em van dir, en una conversa: “Sí, perquè ja sabem que a l’Institut del Teatre són súper nazis amb el català”. El més curiós de tot és que ho va dir algú que sí que hi havia estudiat, que no era allò que es diu que m’han dit. No vull esgrimir una defensa en favor de l’Institut del Teatre, tot i que podria. Tampoc vull entrar en com la paraula nazi està tan pervertida que ja no vol dir res. M’agradaria reflexionar una mica sobre llengua i teatre.
Cal parlar bé per a fer teatre? És injust que no et dixen entrar per no fer la vocal neutra? És veritat, com va dir un alumne meu, que s’ha de parlar en accent gironí perquè pugues entrar?
Començaré dient el que sovint dic a les classes: una llengua escrita arriba al seu màxim exponent en la poesia, en el sentit de prenyar la paraula en lo màxim de sentits, imàgens,
Tot i que el text és un element més de l’escena, és molt molt molt important. La paraula és intenció, atac i defensa, mentida, confessió, confusió. La paraula en prosa, en vers o en deconstrucció avantguardista. La paraula neta, profunda, agitada, trencada, amb aire, rascada, cridada, avellutada, histèrica. Tots los colors i matisos que té la paraula són infinits en cada obra, en cada direcció, en cada intèrpret, en cada mirada de l’espectador.
I, ja que hi som, no es tracta només de la fonètica, sinó també de l’entonació, la prosòdia: la música que li és pròpia a una llengua i que és diferent de qualsevol altra.
Un personatge pot parlar amb incorreccions, posant-hi botifarres, amb vocals neutres badades, ser papissot, ser xava, tindre accent brasiler, tot ho pot ser, però perquè l’actor vol, no perquè no sap fer-ho d’una altra manera, a no ser que li hagin fet el paper a mida. L’actor, com l’escriptor, ha de tindre un domini tan gran de la llengua (en el seu cas, la llengua oral) que pot adoptar qualsevol forma, de la més quotidiana a la més èpica, fins i tot sobrehumana.
O, dit d’una altra manera: l’actriu que fa d’Antígona pot ser un torrent d’emoció i pot estar fent el paperàs de la seua vida, però si no parla bé, en el sentit que no domina la llengua, tota l’emoció s’esfuma. És com si un virtuós toqués un estudi de Chopin en un piano desafinat. És parlar desafinat.
Crec que això no és una cosa exclusiva del català, tot i que és més fàcil de criticar perquè és tradició. No crec que a Madrid algú m’agafe enlloc si dic “No es verdat, Ánquel de amor que en esta apartada orilla más clara la luna brilla y se respira mecor”. Hauré de fer una gran preparació, com ho fan tots els actors professionals del món.
I esta contaminació no només se sent en la llengua oral, sinó que els textos teatrals són plens de construccions gens naturals i paraules molt poc genuïnes, enrevessades i forçades, que provoquen aquella sensació tan incòmoda de “català de plàstic”, com he sentit dir. Un català sense ànima. Ens sona molt més viva i propera qualsevol obra de Guimerà que moltes peces de finals del segle XX i principis del XXI.