Nota: està escrit expressament en ebrenc oral, de cara a la gravació; si cal transcriure-ho, es farà de manera correcta.
Tenia ganes de començar la nova arrencada d’Espai Buit en los punts que vaig apuntar per a n’este principi de curs al cicle superior de Tècniques d’Actuació Teatral que faig a l’Institut de Tècniques Audiovisuals i de l’Espectacle de Barcelona. Són les coses que em venia de gust explicar a la gent que entrava a fer primer, com a primera pedra de la mentalitat que crec que s’ha de tindre per a afrontar una formació tan particular com la teatral.
- Lo teatre és una de les disciplines més útils que podreu estudiar mai: servix per a la vida en totes les seues facetes, més enllà de si finalment vos hi acabeu dedicant. Quan penso, o quan me diuen: “ai, en lo complicat que és este ofici, no hi ha faena, hi ha molt de nivell i poques oportunitats”, jo recordo este principi: estic ensenyant una cosa molt valuosa:
- Presència, escolta, treball en equip, domini de la veu i del cos, ritme, contenció, empatia, obertura de ment.
- Però, sobretot, estem aprenent art, i ja amb això és suficient, sense utilitarismes. Els oficis artístics no són una sèrie de soft skills per a empreses, sinó una manera d’entendre i relacionar-se en la vida.
- L’espai de treball és un lloc sagrat, que vol dir “més enllà de la quotidianitat”. Al cine Phenomena de Barcelona hi ha unes lletres al terra, abans de travessar la porta, que diuen: “Reality ends here”. Un espai per a la imaginació, la poesia, la catarsi. Això ha de ser la nostra aula o l’escenari: un espai de llibertat.
- La millor manera d’enfrontar-vos a aprendre teatre és en la ment oberta. Cal eliminar prejudicis sobre el món i sobre un mateix. “És que jo soc així” és el pitjor que us podeu dir, perquè us condemneu a la imatge que teniu sobre vatros mateixos. El principi bàsic de la interpretació és deixar que passen coses; perquè això sigue possible, cal deixar-se anar; per a deixar-se anar, cal estar obert; per a estar obert, cal fer-se preguntes i no quedar-se en la resposta més evident. Tan senzill i tan difícil com això. Cal estovar les ments dures, les cossos hermètics i les emocions petrificades.
- La disciplina teatral no val la pena si no es té implicació. No es pot mirar des de la distància i ser passiu. L’art teatral implica ser intèrpret, matèria prima i vehicle, tot alhora; no podeu agafar distància com amb un quadre o una escultura. Cal abandonar JA MATEIX la posició d’alumne i convertir-se en aprenent: actiu, atent, respectuós, valent, generós i humil.
- Ser el quadre i lo pinzell, tot en un, és fascinant, però també molt dur. Les crisis i els dubtes són normals i inevitables. Un consell: intentem no quedar-nos encallats i en bucle o, encara pitjor, carregar-ho en les companyes. Eviteu comparar-vos. No vos centreu en lo talent, sinó en lo treball. Deixeu-vos ajudar. Confieu en el procés.
- Això també vol dir no voler controlar-ho tot. És molt bo que feu totes les preguntes que vulgueu, però la resposta sovint no serà racional ni exacta, com esteu acostumats. L’art no és una enginyeria. Per tant, en lloc de preocupar-se per trobar resultats, és millor confiar en el procés; les descobertes, els “clics”, els moments “ahà”, o “eureka”, vindran sols. Però de nou, això només serà una il·lusió, ja que la nova descoberta no serà un final sinó que obrirà altres portes, altres preguntes.
- Per si això fos poc, resulta que tampoc no hi ha una sola manera d’entendre el teatre. Cadascú vos ensenyarà segons lo seu bagatge, filosofia, referents i gustos personals. Rebreu informació molt diferent i en alguns casos contradictòria; tot i que les bases del teatre són comunes per a la majoria: bona presència, domini corporal, bona veu, bona dicció, connexió en lo que s’està fent, escolta… cadascú hi va des de llocs diferents. Proveu-les totes sense jutjar, i com més, millor. L’aprenentatge, per a mi, és fer gran la caixa d’eines. Ja destriareu, el dia de demà, les que vos servixen i les que no, però ara aneu-hi en tot.
- Lo procés és fer, provar, reflexionar, repetir, avançar. No hi ha fracàs, ni error, ni ridícul, en el procés: és, o hauria de ser, un lloc segur, lliure, sense judici. Cal acumular molts intents i no quedar-se amb la primera idea, ni la segona: sempre anar més enllà. Tindre clar que perquè una cosa acabe funcionant s’ha d’haver provat de cent maneres.
- Si es diu “disciplina” artística no és debades. L’altre dia sentia una “pedagoga” criminalitzant la “disciplina” a les aules, confonent-la amb tortura o autoritarisme. En canvi, en totes les arts s’ha parlat sempre de disciplina de manera natural i desacomplexada. Que li pregunten, si no, a una violinista o a un ballarí.
- Un bon actor sap més del que ensenya. Un bon company dona més del que rep.
- I, per acabar: este cicle dura dos anys. Un actor no es fa en dos anys. La carrera professional en dura quatre. Una actriu tampoc no es fa en quatre anys. Ni en deu, ni en vint. És un camí que mai no s’acaba.