EB sol·liloqui - Teatre juvenil

IA

Gemini

És hora de dir-ho clar i català: la joventut no és idiota. No parem de Assistim, cada cop més, a una allau d’obres que, sota una pàtina de modernitat i compromís social, acaben resultant pamflets previsibles i plans, incapaços de reflectir la veritable complexitat del món i de les persones que l’habiten, especialment els joves.

El problema rau sovint en la construcció dels personatges. Semblen tocats per una vareta màgica de la “deconstrucció infinita”, éssers que naveguen els seus traumes i conflictes amb una lucidesa esfereïdora. Són capaços d’identificar causes, efectes i arrels psicològiques amb una precisió quirúrgica que rarament es troba fora de la consulta d’un terapeuta experimentat. No hi ha fissures, no hi ha contradiccions reals, no hi ha “tares” visibles. Potser per por que l’audiència jove no pugui empatitzar amb algú imperfecte? Potser perquè és més fàcil escriure consignes que personatges tridimensionals? Sigui com sigui, el resultat és un elenc de figures deshumanitzades que poc tenen a veure amb les vivències reals, plenes de dubtes, errors i clarobscurs, de qualsevol adolescent o jove adult.

Aquesta simplificació es trasllada també als temes tractats. Sí, és important parlar d’addicció al porno, de violències masclistes, de crisis d’identitat, de salut mental. Són temes crucials. Però la manera d’abordar-los sovint es queda en la superfície, en la repetició de llocs comuns que ja sentim cada dia als mitjans i a les xarxes. Els textos esdevenen plans, didàctics fins a l’avorriment, més preocupats per llançar un missatge inequívoc que per explorar les zones grises, les preguntes incòmodes, les realitats polièdriques.

I què dir de les formes? El recurs de trencar la quarta paret, per exemple, s’utilitza sovint amb la convicció ingènua de ser el primer a tenir la idea, emprant fórmules que ja grinyolaven als anys seixanta. Es busca una connexió directa, una interpel·lació que, en lloc de generar una reflexió genuïna, sovint només aconsegueix subratllar l’artificiositat del dispositiu i la manca de confiança en la potència del propi relat.

Tot plegat crea una perillosa aparença de reflexió crítica. Les obres semblen valentes, semblen abordar els “temes que toquen”, però en el fons no fan més que repetir les mateixes premisses per arribar, invariablement, a les mateixes conclusions tranquil·litzadores i socialment acceptades. No hi ha risc real, no hi ha desafiament intel·lectual per a l’espectador.

I aquí rau el nucli del problema: se subestima la capacitat dels joves per entendre la complexitat, l’ambigüitat, els personatges imperfectes i fins i tot desagradables. Se’ls nega la possibilitat d’enfrontar-se a un teatre que els faci pensar de veritat, que els incomodi, que els plantegi dilemes morals sense donar-los la solució mastegada. Els joves mereixen un teatre que els parli des de l’honestedat intel·lectual, que confiï en la seva capacitat d’interpretar, de qüestionar i de sentir empatia fins i tot per allò que no entenen del tot o que els resulta aliè.

Necessitem un teatre juvenil que gosi ser complex, ric en matisos, estèticament arriscat i temàticament profund. Un teatre que abandoni la por a no ser entès i que tracti la joventut com el que és: un públic intel·ligent, curiós i perfectament capaç d’afrontar la incertesa i la contradicció inherents a la vida i a l’art de qualitat. Prou de pamflets. Volem teatre.

Gemini

Prou de tractar la joventut com si fos idiota: Un manifest per un teatre juvenil valent

És hora de dir-ho clar i català: la joventut no és idiota. I, tanmateix, una part significativa del teatre que se’ls adreça sembla partir d’aquesta premissa errònia i condescendent. Assistim, cada cop més, a una allau d’obres que, sota una pàtina de modernitat i compromís social, acaben resultant pamflets previsibles i plans, incapaços de reflectir la veritable complexitat del món i de les persones que l’habiten, especialment els joves.

El problema rau sovint en la construcció dels personatges. Semblen tocats per una vareta màgica de la “deconstrucció infinita”, éssers que naveguen els seus traumes i conflictes amb una lucidesa esfereïdora. Són capaços d’identificar causes, efectes i arrels psicològiques amb una precisió quirúrgica que rarament es troba fora de la consulta d’un terapeuta experimentat. No hi ha fissures, no hi ha contradiccions reals, no hi ha “tares” visibles. Potser per por que l’audiència jove no pugui empatitzar amb algú imperfecte? Potser perquè és més fàcil escriure consignes que personatges tridimensionals? Sigui com sigui, el resultat és un elenc de figures deshumanitzades que poc tenen a veure amb les vivències reals, plenes de dubtes, errors i clarobscurs, de qualsevol adolescent o jove adult.

Aquesta simplificació es trasllada també als temes tractats. Sí, és important parlar d’addicció al porno, de violències masclistes, de crisis d’identitat, de salut mental. Són temes crucials. Però la manera d’abordar-los sovint es queda en la superfície, en la repetició de llocs comuns que ja sentim cada dia als mitjans i a les xarxes. Els textos esdevenen plans, didàctics fins a l’avorriment, més preocupats per llançar un missatge inequívoc que per explorar les zones grises, les preguntes incòmodes, les realitats polièdriques.

I què dir de les formes? El recurs de trencar la quarta paret, per exemple, s’utilitza sovint amb la convicció ingènua de ser el primer a tenir la idea, emprant fórmules que ja grinyolaven als anys seixanta. Es busca una connexió directa, una interpel·lació que, en lloc de generar una reflexió genuïna, sovint només aconsegueix subratllar l’artificiositat del dispositiu i la manca de confiança en la potència del propi relat.

Tot plegat crea una perillosa aparença de reflexió crítica. Les obres semblen valentes, semblen abordar els “temes que toquen”, però en el fons no fan més que repetir les mateixes premisses per arribar, invariablement, a les mateixes conclusions tranquil·litzadores i socialment acceptades. No hi ha risc real, no hi ha desafiament intel·lectual per a l’espectador.

I aquí rau el nucli del problema: se subestima la capacitat dels joves per entendre la complexitat, l’ambigüitat, els personatges imperfectes i fins i tot desagradables. Se’ls nega la possibilitat d’enfrontar-se a un teatre que els faci pensar de veritat, que els incomodi, que els plantegi dilemes morals sense donar-los la solució mastegada. Els joves mereixen un teatre que els parli des de l’honestedat intel·lectual, que confiï en la seva capacitat d’interpretar, de qüestionar i de sentir empatia fins i tot per allò que no entenen del tot o que els resulta aliè.

Necessitem un teatre juvenil que gosi ser complex, ric en matisos, estèticament arriscat i temàticament profund. Un teatre que abandoni la por a no ser entès i que tracti la joventut com el que és: un públic intel·ligent, curiós i perfectament capaç d’afrontar la incertesa i la contradicció inherents a la vida i a l’art de qualitat. Prou de pamflets. Volem teatre.