Josep Pla

El delta és una força ineluctable, una massa vital, un formigueig fangós, un pessigolleig de fang.

Aquí sentiu constantment la proximitat de l’aigua densa, gairebé aturada, embadocada, callada. Aquesta presència impregna tot el paisatge, el color de la llum, la qualitat de l’aire. El terreny del delta és pla com el palmell de la mà. El cel és immens. Les muntanyes semblen llunyanes.

La reverberació de l’aigua posa a l’atmosfera un punt de somnolència deliciosa, una vaga borrositat làctia. La llum hi és densa i canviant: de vegades brunyeix la groguenca qualitat de les aigües; altres vegades hi posa un to blanc brut, embassat. ddddddd Com a totes les terres baixes que m’ha estat possible de conèixer —com a Holanda, com a la planura del Po-, la llum hi és un element d’una absorbent i prodigiosa vitalitat. Però aquesta vitalitat de la llum és com la de l’aigua: lenta, pausada, d’una còsmica sensualitat. Cultivar en aquest país ha d’ésser una cosa profitosa; però m’imagino la delícia que ha d’ésser vagar pel lloc i passar les hores ajagut en aquestes ribes contemplant el camí que fa l’aigua, les metamorfosis de la llum, la remor del pas del vent per les pollancredes altes i elegants. O escoltant el raucar de les granotes. Que n’hi ha de granotes, Déu meu! Camineu pels camps, a la vora d’una sèquia, i tot fent camí aneu escoltant com progressivament, una darrera l’altra, es van capbussant a l’aigua: xap, xap, xap…Us vénen ganes de dir: 

-No es molestin, no hi pateixin pas…

Però les granotes són així. Saluden al passavolant tirant-se a l’aigua. 

El delta de l’Ebre és tot un món, propi, particularíssim, únic. [] És una vastíssima terra lacustre, amb alguns vilatges, travessada per camins força sovint infernals. Quan el delta és humit, és una fanguera. Quan el delta és sec, una capa de pols finíssima, de color de fang plomós, ho cobreix tot.