---

Presentació

• Prova/error: algun curs solt, però l’escola ha estat l’experiència.

Unitat mínima teatral

• Escrivia obres que eren atractives, però que no funcionaven amb actors. Faltava la unitat teatral!
• Aquesta unitat mínima és el diàleg.
  • El diàleg en cinema està dirigida per la mirada del director.
  • En teatre, en canvi, l’espectador dirigeix la mirada.
• Les rèpliques han de tenir FORÇA; com més en tinguin, millor.

Ficar-se dins el cap de diversos personatges

• Escriure teatre és ficar-se a altres sensibilitats, intentar comprendre’ls.
  • És el més complicat.
    • Shakespeare és el millor escriptor, i és dramaturg. Cada personatge té una visió del món totalment diferent.
  • Hem d’escriure pensant en la improvisació, en la falsa espontaneïtat.
  • Si no hi ha ànima, emoció, música… costarà molt que els actors
  • Vilafranca: basat en un fet real que, escrivint-lo, deixant-se portar per la improvisació i viatjar emocionalment, va acabar de manera diferent que a la realitat.
    • Hi ha dramaturgs que ho fan amb fitxes, ninots de lego…
    • El Jordi es fa una tira del repartiment (si el té mentre escriu), escolta les seves veus… i li serveix a l’hora d’escriue.

Imaginar l’espai / Imaginar la caixa

• Val la pena imaginar, durant l’escriptura, com es mouen i com interactuen amb l’espai escènic, la caixa.
  • Les limitacions del teatre s’han de tenir en compte.
    • Quina és la relació que tenen amb l’espai?
    • Quina visió en tindrà el públic?

Personatges: els seus passats, els seus futurs

• Quin tipus d’obra estem escrivint? Va cap avant o cap a enrere?
  • A partir de la biografia (passat), que defineix la mirada que té del món que l’envolta.
  • A partir de les seves accions i eleccions, que el defineixen al llarg de l’obra.
    • El Jordi tria aquesta opció com a motor.
      • Li va molt bé saber el final, perquè totes les eleccions i els obstacles van dirigits a aquest final.
        • Obstacles físics (trepidant) o emocionals o morals

Els personatges i les seves decisions

• Els personatges poden (i han!) de prendre males decisions.
  • És a dir, fora del sentit comú.
    • Si el soluciona segons la nostra racionalització, és a dir, si pren una BONA decisió, s’acaba l’obra.
      • Si Hamlet no es creu que els fantasmes existeixen, s’acaba l’obra.
    • Si l’obra no avança, ens podem preguntar si els obstacles se solucionen fàcilment o ràpid.
  • És interessant fer l’exercici de preguntar-se per què les persones prenem males decisions.

Cap a on avança l’obra, cap a endavant o cap a enrere?

• Hem de jugar com un nen (sense jutjar) però també com a científic (analitzant minuciosament).
• Cap a on va?
  • Cap a enrere: els personatges revisen les seves males decisions, que són anterior a l’obra, que els han portat fins on són. Ho accepto, és un drama. No ho accepto, em suïcido:
    • Exemple: Anton Txèhov. Els seus personatges busquen per què són infeliços.
    • Exemple propi: Vilafranca. La conversa gira al voltant del passat i la història familiar. Hi ha situacions, però, que van cap a endavant, perquè llisqui més, però el gruix de l’acció va cap a enrere.
  • Cap a endavant: a partir d’un conflicte, els personatges prenen una determinació i caminen cap a endavant.
    • Exemple: William Shakespeare. Els seus personatges tenen uns objectius i prenen decisions (sovint errònies).
    • Exemple propi: Un home amb ulleres de pasta.

La bola de neu

• Per a mantenir l’interès, la resolució del problema ha de generar un problema de dimensions físiques o morals superiors.
  • Si es planteja un conflicte i el personatge el resol, ha de desembocar a un problema major.
    • Una història catalana: una de les tres històries, que passa a La Mina, uns atracadors es fan empresaris. Han salvat el conflicte primer (deixar de ser atracadors) però se n’ha generat un altre (estar a una altra classe social, enlluernar-se, encamorar-se d’una dona de classe alta que no el voldrà correspondre). Es fa ric, cosa que resol l’anterior problema, però porta a un problema més gran: només té diners i més diners, i creu que ho poden comprar tot, fins i tot l’amor.

La dramatúrgia laterial o el camí menys obvi

• Dramatúrgia vertical o lateral? És de procés o de resultat?
  • Vertical: ordre, control.
    • Sap què busca. Analítica.
    • Se sap com acaba i quins passos se segueixen.
    • Exclou tot el que no té relació amb el tema.
  • Lateral: busca, però no sap que busca fins que ho troba. Provocativa.
    • El Jordi és d’aquesta opció. Es van provocant situacions i cap a on van.
      • Té unes intuïcions, unes preguntes, però sense saber com traduir-ho.
      • S’investiga posant temes que aparentment no tenen relació amb el tema (posar bombes.)
      • Exemple: Un home amb ulleres de pasta: en un moment donat, fortuïtament, va observar que l’obra, que partia de la comèdia, virava cap al terror, el gènere vampíric.

Drama = Objectiu X Obstacle / Temps

O, en paraules del Mamet:

• Com més gran siguin les respostes, més potents seran les escenes.

  • Les preguntes es poden fer en gran (l’obra), en petit (escenes, rèpliques)

• OBJECTIU: què vol el personatge? Pot començar sent petit, però es va fent gran, mutant. Ho sap? L'objectiu és conscient o inconscient? Com es controla?

• OBSTACLE: la tensió que impedeix que el personatge aconsegueixi el que vol.

• TEMPS: si el personatge pot fer el que fa en qualsevol altre moment, l’obra perd interès. No es parla d’un contrarellotge, sinó d’un temps concret en què la resolució del conflicte és important que es produeixi.

• TÀCTIQUES: Cada personatge busca estratègies per a aconseguir allò que vol.

  • Mark Ravenhill: oferta i demanda.
    • “Vols un plat de sopa?”
      • Opció 1: Acceptar (sí). S’acaba.
      • Opció 2: Rebutjar (no). També s’acaba. Es bloqueja
      • Opcions recomanables: acceptar i contruir o rebutjar i construir. Desviar, redirigir…
        • Acceptar i construir: “Sí, però porta fideus?” “Sí, però ho has fet amb la recepta de la mare?”
        • Rebutjar i construir: “No. Per què sempre m’ofereixes sopa quan el vull és sexe?”.
        • Conservar l’oferta: “No sé si en vull. Vine, vull dir-te…”
      • Els personatges segueixen les normes de la impro!

Sorpreses: cercar l’imprevisible

• Què creus que passarà?
  • De totes les respostes, no triar-ne CAP.
    • Lligat amb la dramatúrgia lateral. Accepta les sorpreses!
  • Compte: sorprenent però amb lògica, no pot ser atzarós.

Risc i aposta

• Què m’hi estic jugant?
  • Com més alta és l’aposta, més interessant.

Atmosfera

• La pressió ambiental afecta i dificulta.
  • Exemple: una persona vol parlar per telèfon però hi ha cridòria a casa.
  • Les inclemències del clima, la societat, l’espai…

Com canvia el personatge en escena? En l’obra?

• Els petits canvis i reconeixements de la identitat és el viatge que travessa l’obra, i el que atrapa l’espectador.

La narrativa dins la dramatúrgia: la seducció dels contes, les paraules creen imatges

• Monòlegs llargs, ficció dins la ficció.
  • Exemples paradigmàtics: Bernard-Marie Koltès, Martin McDonagh, Quentin Tarantino.
• Les rèpliques es poden enriquir amb paraules carregades de significat, d’imatges, de complexitat, de detalls. Serà sempre un estímul.

Les tensions possibles en una sala teatral

• Això és una cosa específica de l’art teatral.
  • Exemple: “Ara diré les famílies de la sala que s’han enriquit durant el franquisme”. Tensió brutal a la sala: el públic es converteix en protagonista.
    • S’explota l’experiència vivencial.
    • Es provoca el públic, es genera un vincle amb el públic.. Exemples: Rodrigo García, Angélia Liddell.

Teatre verbatim: què he descobert dels interrogatoris?

• S’aprèn moltíssim llegint els interrogatoris: tots dos són personatges que s’hi juguen molt: una, s’hi juga la llibertat o la vida; l’altra, s’hi juga la feina (en un sentit del deure, de la justícia, i també de la reputació).
  • Analitzar-los dramatúrgicament.
  • No es poden modificar les frases (per molt temptador que sigui): el que sí que es pot fer es reordenar, dosificar… Així es pot mantenir la tensió.
    • Aquesta limitació, la de no poder canviar les frases, també és un alliberament.

Com desencallar l’escriptura?

• Què està bloquejant la trama? ➡️ Bloqueig d’escriptura

1. Borrar les últimes pàgines/rèpliques: provar una altra via que porti a un altre lloc. Una manera ràpida i fàcil és borrar l’última cosa escrita i tornar a intentar-ho cap a una altra banda.
2. El monòleg per a descobrir el pensament del personatge: plantejar-se preguntes sobre el personatge: “de què tens por?”, “què t’agradaria”, “a qui desitges?”. El monòleg potser no serveix per a l’obra, però SEGUR que ens dona ingredients per a seguir o redirigir cap a una altra banda.
3. Reescriure i reordenar: Reescriure és essencial, les obres passen per moltes versions. Escoltar-ho en veu alta. També tocar l’ordre pot ajudar a servir millor la història.

Repte/procediment?

• Amb cada obra, posar-se un repte. Els reptes del Jordi han estat:
  • Un home…: mescla de dos gèneres, sense saber quins serien a priori (van acabar sent comèdia i terror). Jugar el fora de camp per a generar el terror.
  • Vilafranca: obra cap a enrere, investigació, treball de personatges.
  • Ruz/Bárcenas: reduir totes les veus a sis personatges. Els personatges absents s’expliquen per les rèpliques dels altres, narració a públic.

Ser professional en la dramatúrgia

1. Tenir flexibilitat: el teatre és un treball d’equip. No som intocables. És un diàleg amb altres creadors. Hi ha molts de caps i moltes idees, i s’ha de confiar amb l’equip. Alguns directors prefereixen treballar amb autors morts per a evitar aquests problemes.
2. Rigor professional: saber quan i com treballarem, per a qui, calcular bé els preus i les hores, no donar un temps massa curt. I si no es pot, no acceptar. Ser molt clar.
3. Atent al que interessa a la societat: és important que estigui present el públic i les pulsions que es respiren. Naturalment, les pulsions del dramaturg han de ser-hi. Per tant, s’ha de buscar un equilibri (sempre que es vulgui TREBALLAR d’això, clar).
   1. Investigació: per a un mateix.
   2. Comèdia negra: seguretat econòmica.
   3. Èpica: teatres públic.
4. No obsessionar-se en la posteritat. Treballar i fer coses que interessin i que vinguin de gust.