ITAEB i Espai Buit

Nota: està escrit expressament en ebrenc oral, de cara a la gravació; si cal transcriure-ho, es farà de manera correcta.

1. Lo teatre és una de les disciplines més útils que podreu estudiar mai: servix per a la vida en totes les seues facetes, més enllà de si finalment vos hi acabeu dedicant. Quan penso, o quan me diuen: “ai, en lo complicat que és este ofici, no hi ha faena, hi ha molt de nivell i poques oportunitats”, jo recordo este principi: estic ensenyant una cosa molt valuosa:
   1. Presència, escolta, treball en equip, domini de la veu i del cos, ritme, contenció, empatia, obertura de ment.
2. L’espai de treball és un lloc sagrat, que vol dir “més enllà de la quotidianitat”. Al cine Phenomena de Barcelona tenen unes lletres al terra, abans de travessar la porta, que diuen: “Reality ends here”. Un espai per a la imaginació, la poesia, la catarsi. Això ha de ser la nostra aula o l’escenari: un espai de llibertat.
3. La millor manera d’enfrontar-vos a aprendre teatre és amb la ment oberta. Cal eliminar prejudicis sobre el món i sobre un mateix. “És que jo soc així” és el pitjor que us podeu dir, perquè us condemneu a la imatge que teniu sobre vatros mateixos. El principi bàsic de la interpretació és deixar que passen coses; perquè això sigue possible, cal deixar-se anar; per a deixar-se anar, cal estar obert; per a estar obert, cal fer-se preguntes i no quedar-se amb la resposta més evident. Tan senzill i tan difícil com això. Cal estovar les ments dures, els cossos hermètics i les emocions petrificades.
4. La disciplina teatral no val la pena si no es té implicació. No es pot mirar des de la distància i ser passiu. L’art teatral implica ser intèrpret, matèria prima i vehicle, tot alhora; no podeu agafar distància com amb un quadre o una escultura. Cal abandonar JA MATEIX la posició d’alumne i convertir-se en aprenent: actiu, atent, respectuós, valent, generós i humil.
5. Ser el quadre i el pinzell, tot en un, és fascinant, però també molt dur. Les crisis i els dubtes són normals i inevitables. Un consell: intentem no quedar-nos encallats i en bucle o, encara pitjor, carregar-ho amb les companyes. No vos centreu en lo talent, sinó en lo treball.
6. Això també vol dir no voler controlar-ho tot. És molt bo que feu totes les preguntes que vulgueu, però la resposta sovint no serà racional ni exacta, com esteu acostumats. L’art no és una enginyeria. Per tant, en lloc de preocupar-se per trobar resultats, és millor confiar en el procés; les descobertes, els “clics”, els moments “ahà”, o “eureka”, vindran sols. Però de nou, això només serà una il·lusió, ja que la nova descoberta no serà un final sinó que obrirà altres portes, altres preguntes.
7. Per si això fos poc, resulta que tampoc hi ha una sola manera d’entendre el teatre. Cadascú vos ho ensenyarà segons lo seu bagatge, filosofia, referents i gustos personals. Rebreu informació molt diferent i en alguns casos contradictòria; tot i que les bases del teatre són comunes per a la majoria: bona presència, domini corporal, bona veu, bona dicció, connexió amb el que s’està fent, escolta… cadascú hi va des de llocs diferents. Proveu-les totes sense jutjar, i com més, millor. L’aprenentatge, per a mi, és fer gran la caixa d’eines. Ja destriareu, el dia de demà, les que us serveixen i les que no, però ara aneu-hi amb tot.
8. El procés és fer, provar, reflexionar, repetir, avançar. No hi ha fracàs, ni error, ni ridícul en el procés: és, o hauria de ser, un lloc segur, lliure, sense judici. Cal acumular molts intents i no quedar-se amb la primera idea, ni la segona: sempre anar més enllà. Tenir clar que perquè una cosa acabe funcionant s’ha d’haver provat de cent maneres.
9. Si es diu “disciplina” artística no és debades. L’altre dia sentia una “pedagoga” criminalitzant la “disciplina” a les aules, confonent-la amb tortura o autoritarisme. En canvi, en totes les arts s’ha parlat sempre de disciplina de manera òbvia i desacomplexada. Que li pregunten, si no, a una violinista o a un ballarí.
10. Un bon actor sap més del que ensenya. Un bon company dona més del que rep.
11. I, per acabar: este cicle dura dos anys. Un actor no es fa en dos anys. La carrera professional en dura quatre. Una actriu tampoc no es fa en quatre anys. Ni en deu, ni en vint. És un camí que mai no s’acaba.