Bon dia.

Espero que hagin anat molt bé les proves!

Escric aquest missatge, al llindar de l’estiu, per a fer una mica de balanç d’aquest primer any del cicle i reflexionant sobre la manera com ha acabat.

I ho faig perquè crec que no s’ha actuat de la manera correcta i esperada des de la direcció i coordinació de cicles. I, com que no hi ha hagut un espai de reflexió ni diàleg transparent, he cregut necessari transmetre-ho per escrit.

El primer any del cicle, pel que fa a les classes, l’evolució, el treball i els resultats ha estat, al meu parer, més que excel·lent, especialment ateses les circumstàncies -primer any, grup reduït i amb algunes personalitats complicades, portals telemàtics no adaptats al cicle, etcètera-.

El “feedback” des de direcció en relació a la feina feta ha estat sempre positiu i cal dir que s’han donat tota mena de facilitats per a adquirir el material que es necessitava i aportar recursos. Això ha fet que el cicle comptés des del principi amb un material digne d’uns estudis professionals. Vull deixar clar que durant tot el curs, a excepció de l’últim mes, hem tingut des de direcció un tracte generós, cordial i positiu.

La nostra prioritat sempre ha estat l’alumnat, especialment perquè sabíem que depeníem de l’estabilitat del grup per a la continuïtat d’un cicle que volíem que durés molts anys, amb el qual confiàvem i al qual hem abocat tots els nostres esforços.

Dos dies després del taller al Teatre Zorrilla i amb les felicitacions corresponents pel resultat, sense previ avís, se’m va comunicar la notícia que l’equip que conformava el departament no renovaria. Sorprès i confós, vaig demanar el perquè.

Jo sabia, el departament ho sabia, que la Júlia Bonjoch estava en el punt de mira -tot i que no se li havia fet cap toc d’atenció des de direcció, però ho sabíem- per haver faltat a classe en diverses ocasions. Encara que altres centres que tenen el mateix cicle valoren tenir professionals en actiu per la bona reputació i garantia que generen, i que això de vegades comporta algun solapament d’horaris per la naturalesa de la feina, podíem entendre que des del centre es considerés que sobrepassava el límit que seria desitjable i en qualsevol moment podien donar-li un avís o, directament, despatxar-la. Ella ho sabia i, arribat el moment, n’assumiria les conseqüències.

Però això no era un motiu que ens afectés a tots. En el meu cas, he assistit a totes les classes excepte en dues ocasions.

Cal dir que quan això passava, ens substituïem els uns als altres i seguíem fent la feina del qui no hi era. Sabem que això no és la manera ortodoxa de gestionar les substitucions i no ho podíem fer així; era quelcom que havíem de formalitzar per a adaptar-nos a la manera de procedir d’un centre d’aquestes característiques. Però, un cop més, prevalia el fet que en cap moment l’alumnat tingués la sensació de desamparament i desmotivació. El procediment normal hagués fet que acudís un professor de guàrdia i que haguessin perdut la classe, perquè les sessions són pràctiques i és imprescindible la figura del professor de teatre, sobretot el primer any.

Així que aquesta raó no l’entenia com a transversal. Tot seguit, se’m va dir que havia estat un error agafar professionals de les arts escèniques; que volien “professors-professors”. Sense entrar a comentar la falta de respecte de no considerar-nos professors de ple dret, vaig contestar que crec que era imprescindible per a un grau professional tenir un professorat que es dediqués i tingués experiència, no només en l’ofici teatral, sinó en la pedagogia teatral, amb totes les seves dificultats i especificitats. Però, en tot cas, no ho entenia com una raó en contra nostra, perquè això havia fet que el primer curs del cicle tingués resultats de primer nivell i que l’alumnat expresés que havia fet una evolució artística i personal molt profunda i amb gran impacte positiu -no oblidem que una alumna, per exemple, venia d’un historial d’intents de suïcidi i depressions-.

Tot seguit, va afegir que “es deia” que anàvem “per lliure”, que no anàvem a la sala de professors a relacionar-nos amb els companys. Jo preguntava: “però qui ho diu?”. “La gent”. No entenia com això era un motiu de fer fora algú, però vaig contestar que, per una banda, el cicle és eminentment pràctic i això implica que les hores, que tampoc en són moltes, les passem a l’aula escènica, fins i tot a l’hora de preparar les classes. No hem de preparar ni corregir exàmens o exercicis en paper i, per tant, no hem fet gairebé ús de les taules de la sala de professors. Jo, per exemple, a les meves hores, quan hi anava, em trabava que hi havia molts pocs companys professors, perquè cap dia coincidia amb l’hora del pati, que és quan hi ha més afluència que pot derivar en una major coneixença. Tampoc no ajudava que els claustres fossin no presencials, ni que es fes cap trobada durant el curs com la que ara es farà, la paella, a la qual ja no assistirem.

La realitat és que he col·laborat amb professores i professors durant tot el curs, com batxillerat escènic (amb qui hem tingut una relació excel·lent), el cicle de farmàcia i educació física. Amb tots ells hem tingut contacte i hem conversat sempre que ens hem trobat.

Malgrat tot, no voldria entretenir-me en aquest punt perquè considero, potser m’equivoco, que és un argument molt feble per a despatxar un equip dir que no hem tingut relació amb professors. En tot cas, és una cosa que era molt fàcil de corregir. Aquest, com molts altres punts, es podien parlar tranquil·lament i anar millorant els anys següents.

A més, almenys en el meu cas, estic acostumat a fer xarxa i treballar col·laborativament amb equips de tota mena, tant en la carrera de professor com en la d’actor; de fet, soc especialment sociable. L’any passat, sense anar més lluny, a l’Institut Domènech i Muntaner, com que el context com a professor de català era diferent, en una setmana ja coneixia i em relacionava amb moltíssims companys i companyes, perquè em passava les hores a la sala de professors i perquè hi havia moltes activitats del centre més celebratives que ho permetien.

Però com que la decisió era ferma i unilateral, tot i que els motius sempre eren ambigus, sense especificar i al·legant que són coses que “es diuen” -insisteixo en això: sempre es repetia que “es diu”, “m’han dit”, “es comenta”…- vam seguir el curs, amb una gran tristesa, sense comentar absolutament res a l’alumnat perquè no hi regnés la desmotivació i poguéssim acabar les classes i el taller final amb tota l’energia i la il·lusió.

Quan vaig saber, però, que la meva companya Esther seguia el següent any, vaig voler tornar a demanar explicacions, perquè llavors no entenia per què jo no continuava. Com que s’havien acabat les classes, vaig trucar a la directora per a poder parlar o, si més no, concertar una reunió i parlar-ne amb calma. La seva resposta va ser hostil, desagradable i violenta: “va, és que ja està bé!”, “jo també vull moltes coses i m’aguanto!”, “m’envies un mail i demanes per a fer reunió, però vaja, no hi ha res a dir, ja t’ho vaig dir tot!”, “estic una mica cansada que no pareu d’anar amunt i avall”. Em deia “heu faltat” i jo deia “no he faltat més que l’Esther”, i ella insistint que ho deixés córrer. Jo li demanava que volia saber-ho, que soc un treballador i en tinc dret, però ella només deia que concertés una reunió, però deixant clar que ja estava tot dit. Davant de la meva perplexitat, i no entenent la seva actitud, em va desitjar un bon dia i em va penjar.

No vaig concertar aquesta reunió perquè em va deixar clar que no en treuria res. I així, volent aclarir les coses i tancar-ho tot de la millor manera, amb diàleg i tranquil·litat, va passar tot el contrari.

Jo no demano ja més explicacions perquè se m’ha fet entendre que, o no hi ha raons concretes i senzillament s’ha volgut fer net, o n’hi ha i no es volen dir. L’únic que puc fer és agrair aquest any tan meravellós que ha estat, sens dubte, la satisfacció més gran que he tingut en tota la carrera com a professor i, alhora, demanar que es faci el possible perquè no es repeteixi un tracte com el que hem rebut, amb secretisme, poca transparència, zero anticipació, confusió i ambigüitats.

Perquè som conscients que hem fet coses malament; segurament, un bon grapat! Sent el primer any, hem fet el que ha estat a les nostres mans per a fer-ho el millor possible i, el més important, hem pres nota de tot el que l’any que ve volíem millorar o canviar d’arrel. Però no se’ns ha donat l’oportunitat ni hem pogut actuar amb previsió. També hem rebut molta hostilitat o, directament, el silenci administratiu des de coordinació de cicles. A tall d’exemple: un dia, el cap de cicles es va presentar a classe -hi havia la meva companya- dient que no havíem assistit a una reunió. Com que ella no entenia de quina reunió parlava, ell li va dir que la convocatòria ens l’havien ficat en un paper a l’armariet. Quan vaig saber-ho, immediatament vaig enviar un missatge de correu electrònic apuntant que:

1. Ningú no ens havia alertat que l’armariet servia per a convocatòries i informacions importants. Només se’ns havia dit que hi podíem guardar, si calia, els objectes personals o de classe.
2. Les altres reunions s’havien convocat per correu electrònic. Això havia marcat un precedent i no podíem de cap manera saber que, sense previ avís, es canviaria la via de convocatòria.
3. Consideràvem que deixar un full, sense possibilitat de confirmació, és un mètode amb molt més risc que no pas un missatge, que es pot contestar i confirmar, i suggeríem que aquesta segona via era més pràctica. Però enteníem que, si així era com es feia habitualment, ens adaparíem a partir de llavors i ja miraríem diàriament el nostre armariet.
4. Havíem de parlar d’una data alternativa per a recuperar extraordinàriament aquella reunió.

Doncs bé, aquest missatge no va ser contestat. Vaig tornar a enviar un altre missatge al cap d’uns dies, insistint; tampoc vaig obtenir cap resposta. Com que el cap de cicles venia en un horari diferent al meu, i tot que havia avisat a direcció aquesta falta de comunicació, aquest assumpte no es va tancar.

Per altra banda, també vull deixar clar que, quan la directora em va dir que potser no hi hauria professionals de les arts escèniques el curs vinent, va afegir tot seguit que ho entenia si ja no volia ser membre del jurat. Tot i que en tenia moltes ganes i, a més, jo mateix havia redactat les bases, vaig decidir objectar per qüestions ètiques: no podia mirar als ulls a un aspirant que, amb tota la il·lusió, volia entrar a un cicle que sabia dit que potser no complia els requisits que jo considerava que havia de tenir una formació professional de qualitat. Vaig insistir, però, que ho refusava sempre que això no tingués cap repercussió o sanció professional. Com que em va dir que en absolut, vaig reafirmar-me en la resposta.

Per acabar, voldria fer l’enumeració dels punts clau de tot allò que he fet a més de només donar les classes i posar notes, perquè en quedi constància:

• Fer tots els possibles perquè el grup estigués sempre motivat, amb treball positiu, disciplina i autoanàlisi. No permetre que en cap moment el grup perillés, perquè l’any següent hi hagués segon de cicle.
• Aconseguir, sempre que ha estat possible, invitacions o entrades a preu reduït per a l’alumnat. Animar-los a ser públic actiu, comentar les obres, estar atents a totes les corrents i poder fer anàlisis i crítiques constructives. Em consta que, un cop acabat el curs, segueixen anant a veure obres de teatre pel seu compte, fet que abans era impensable.
• Deixar-los en préstec llibres de teatre de la meva biblioteca personal. Despertar-los la vocació de llegir i escriure teatre.
• Convidar professionals de primer nivell del sector a tenir una conversa i un intercanvi amb l’alumnat, com el dramaturg i traductor Alber Tola. L’experiència, com sempre em recorden, ha estat molt especial i enriquidora.
• Fer vídeos i fotos professionals perquè el cicle tingués una cara visible i que fos atractiu a tots els alumnes potencials, les seves famílies i els seus professors.
• Enviar correus electrònics i fer trucades a tots els centres amb batxillerat escènic de Catalunya per a parlar-los de les bondats del cicle i de la gran oportunitat que representaria per als seus alumnes. Estic segur que gran part de l’enorme afluència d’inscrits a les proves ha estat per tota aquesta feina de difusió, que he realitzat de manera totalment proactiva i voluntària.
• No fer cap tipus de diferències i donar la mateixa oportunitat a totes i cadascuna de les alumnes, tant a la feina a classe com a la responsabilitat de papers al taller. La importància de rols i la repartició dels papers ha estat equitativa: per a mi, és la manera més pedagògica, tot i la diferència de nivells. I això que el primer dia, des de direcció, se’m va dir sobre els alumnes que, literalment, algun d’ells “está como un cencerro”.
• Tenir un diàleg fora de l’aula sobre temes que anaven més enllà de les classes i que ampliaven el coneixement del món laboral, ajudant-les moltes vegades, quan m’ho demanaven, en preses de decisions relacionades amb la feina (càstings, representats…). Fins i tot les he ajudat enviat-los textos i material divers.
• Buscar pràctiques de segon, gràcies a la xarxa de contactes en llocs on he treballat, a teatres de Barcelona com el TNC o l’Akadèmia -o companyies en actiu- i a escoles de cine com l’ESCAC.
• Fer hores extres que, en algunes ocasions, triplicaven les hores per les quals estava contractat, de manera totalment voluntària i molt a gust, sobretot la setmana anterior i la mateixa de les posades en escena que hem tingut: com a director, necessitava ser-hi, prendre notes, acompanyar-les, fer un treball profund, afinar i polir escenes. Que sentissin que anaven ben preparades perquè tinguessin confiança i sortissin a fer una bona feina, perquè ens hi jugàvem molt.
• Rebre constantment els agraïments i l’afecte de l’alumnat, fins i tot en els moments més durs. Això, naturalment, no és imprescindible per a ser un bon professor, però és símptoma que les coses d’estan fent bé. En cap moment he tingut ni un conflicte o disputa amb alguna alumna o alumne.

Per tot això i molt més, acabo el curs satisfet i content. I també molt trist, decebut i confós.

Gràcies de cor per l’atenció i demano disculpes per l’extensió del missatge.

Una salutació cordial i molt bon estiu!

David