Principis del jardí

La naturalesa del present jardí digital és la de plantar llavors, cuidar-les i que vaiguen germinant.

O, sense posar-mos tan poètics: capturar, processar i destil·lar les meues notes digitals.

És a dir, un gestor de coneixement personal.

Eina

L’eina per a fer tot això és Obsidian. Amor a primera vista des de la primeríssima versió l’any 2020.

Per què?

• Gratuïtat: tot i que pago la sincronització, per utilitat i per agraïment, és un programa totalment gratuït.
• Sobirania: per sota, tot són fitxers de text pla en l’estàndard markdown.
• Confiança: tot i que no és de codi obert, les auditories contínues i la filosofia de transparència total el fan totalment confiable.
• Comunitat: potser la pedra angular de l’ecosistema.
• Extensions: els plugins d’Obsidian són, en alguns casos, programes en si mateixos. La gràcia és triar-ne aquells que no afegeixen soroll sinó que ajuden a crear un sistema robust, escalable i amb funcionalitats universals.

Filosofia

En el moment que el jardí s’ha obert al públic, ha deixat de ser un espai aïllat i personal. Abans ni tan sols es deia jardí.

I això és molt positiu, ja que em col·loca en la tessitura d’haver de ser clar, organitzat i mínimament interessant. Convertir el caos en alguna cosa de valor. Cal una excusa, una petita pressió externa, per a ser una mica més disciplinat.

Ara bé: el segueixo veient com un espai privat i lliure, on no m’he de cenyir a res ni he de donar gaires explicacions.

Llengua

La llengua és la catalana, salta a la vista. Però no només això: hi haurà una normativitat bastant laxa.

Parlo el subdialecte tortosí del bloc dialectal nord-occidental (la meitat oest del país, vaiga). Penso, parlo i visc en tortosí. I me pareix que a Barcelona ja estic prou dissociat de les meues raïls com per, a sobre, haver de parlar amb paraules que no em corresponen.

Per tant, em permetré formes pròpies de l’oralitat: subjuntius com “face” o “haigue” i determinants com “este” o “esta”, perquè dir “faci” o “aquesta” no és fidel a la manera com m’expresso.

I, sent això un espai personal, me pareix una traïció. I, no sent això un context formal, faré el que em rote.

Però la veritat és que se’m fa molt, molt, molt estrany haver d’escriure així; haig de forçar molt la màquina per a fer una mica d’activisme dialectal (existeix això?).

Eh, i no descarto que caigue algun “lo”!

Crec que en un moment en què la IA facilita una escriptura pulcra i formalment impecable però sense ànima, coses com estes són més necessàries que mai per a tornar a humanitzar internet.